“La realitat és superior a la idea.” Aquesta frase de Gaudium et spes, del Concili Vaticà II, la puc percebre dia rere dia, i és per això que agraeixo el fet d’estar tan a prop de les diferents realitats que es couen al carrer.
Sí, veritablement es pot tenia idea del que passa, i jo durant molts anys –en el treball diari al despatx d’una editorial, per exemple- sovint escrivia de les realitats a partir de la idea que m’havia fet amb les meves lectures o diferents notícies que m’arribaven pels mitjans comunicació. De moment, eren idees, només idees.
Recórrer els carrers, viure-hi i compartir vida en una barriada de Barcelona amb una bona dosis de marginació, per una banda, i de varietat cultural i bohèmia, per l’altra, m’ha fet conèixer una realitat que no té res a veure amb el que jo creia que sabia, malgrat les meves variades lectures. Aquelles m’havien donat idees. La presència directa em va fer percebre la realitat.
És per això que avui, quan ens visitava a l’Hospital de Campanya el Conseller de Salut, Manel Balcells, m’han impressionat les seves paraules: “Això és un oasi enmig de la plaça de Catalunya”.
Estic segura que havia sentit parlar d’aquesta realitat, de la qual no se sentia lluny, però el petit passeig des de la plaça Sant Jaume a la plaça de Catalunya no hauria estat innovador sense haver entrat en aquest “oasis”, i conèixer-lo directament.
Es pot tenir idea de moltes realitats que es couen a Barcelona, però fins que no toques aquestes realitats, les veus, les sents, les olores… no les coneixes de veritat. S’ha de passar de la idea a la realitat i això et canvia la vida.
Suposo que la “intel·ligència artificial” serà –i ja comença a ser-ho- una eina molt important per el coneixement, però mai passarà a substituir la realitat. I si és humana, s’ha de percebre des de l’humanisme, molt més que des de la investigació, per molt important que aquesta sigui. L’humanisme t’acosta des del cor per endinsar-nos en el cor que batega al teu costat: el d’aquell home o dona a qui la vida ha deixat al marge.
És per això que m’ha agradat tant sentir aquestes paraules del conseller Balcells: “Això és un oasis enmig de la plaça de Catalunya”.
Tant de bo ho sentin així els nostres acollits: com aquells que caminen pel desert i troben una font d’aigua que fertilitza aquell racó convertint-lo en oasi. Sí, que hi trobin unes mans i uns cors que brindin aquesta aigua de vida als germans més vulnerables i exclosos en una societat que sovint margina i aïlla… I us ben asseguro que fins que aquesta idea no es converteix en una realitat quotidiana no canvia la vida.
Dubto de la expressió que sovint fem servir quan algú no coneix una realitat: “No en tens ni idea”. Potser el que interessa de veritat per a poder “tenir idea” és viure-hi la realitat de tal manera que es converteixi en un absolut tan real com allò que en filosofia es denomina idea o concepte: una realitat repetida que entrant pels nostres sentits –la vista, l’oïda, l’olfacte i el tacte- . Si no palpem aquesta realitat és difícil de fer-la vida en nosaltres.
És per això que sempre agrairé a Déu el fet d’haver-me fer possible aquesta proximitat amb aquella part de la nostra societat que -des de la meva opció de fe- és la preferida de Jesús per la seva vulnerabilitat. És allí on li trobo i li trobem dia rere dia per tal de fer de l’Evangeli no una idea només, sinó una realitat.
