Estava a punt de travessar la reixa de Santa Anna pel carrer del mateix nom, i sento el que diu una senyora a la seva companya: “Aquesta és l’església a la qual van tots els pobres i desgraciats”.

Confesso que em va impressionar aquesta definició o descripció del que és el nostre estimat “Hospital de Campanya”, perquè és aquesta la seva funció i la característica que vam voler que tingui, des d’aquell  gener de 2017 quan una onada de fred ens va portar a obrir les portes del temple i convertir-lo en un veritable Hospital de Campanya que –com havia demanat el papa Francesc- pogués acollir tothom per cercar el guariment del cos i de l’ànima.

Allò que em va sobtar és aquella contundència en unir dos substantius que no sempre van units: pobres i desgraciats. I menys amb aquesta expressió un xic despectiva amb la qual els va anomenar aquella senyora. Jo, que acostumo a seure en la “taula de fraternitat” i fer petar la xerrada amb qualsevol dels que hi seuen a esmorzar, dinar o sopar, no m’atreveixo a unir aquests dos adjectius, que ja la gent ha convertit en substantius en considerar-los conseqüència l’un de l’altre. En aquestes converses he rebut lliçons de bonhomia que m’han sobtat i, al mateix temps, he admirat com a conseqüència la seva manera de viure, d’acceptar, de lluitar, de sotir-se’n.

Com que tenim aquest costum de ficar dins una mateixa definició gent d’un col·lectiu –com és ara els pobres o  empobrits- no em va estranyar que aquella senyora parlés de “pobres i desgraciats”. Potser hauria de conèixer de prop la riquesa autèntica d’alguns d’aquests que seuen diàriament a la nostra taula de fraternitat, perquè la seva paga no els arriba per a l’habitatge i per menjar o perquè, senzillament, les circumstàncies els han portat al carrer…

Mirant amb uns altres ulls són “agraciats”, perquè són els preferits de Déu, tal com ho va demostrar Jesús en el seu pas per la nostra terra. És veritat que fins i tot a Ell el van criticar perquè seia a taula amb gent que no tenia gaire bona fama… És curiós que sempre que ens parla d’estar amb Ell ho compara amb un àpat, una taula compartida. A l’Hospital de Campanya no és només això, un menjador, sinó una “Taula de fraternitat”: el primer contacta i acollida d’una església oberta que vol ser també un àpat compartit a l’estil de Jesús.

És per això que si em preguntessin a mi per l’Hospital de Campanya de Santa Anna, mai se’m passaria pel cap aquesta definició o descripció de la senyora que passava davant la nostra reixa. Més aviat parlaria d’una gran família que acollim i som acollits, perquè hem trobat un lloc comú per sentir-nos agermanats, feliços i companys de camí, enmig de les dificultats de la vida. I que només caminant junts uns i altres ens sentim de les dues maneres: acollits i acollidors. Com no m’haig de sentir jo també acollida quan rebo més abraçades aquí a l’Hospital de Campanya que enlloc?

Per tot això, m’agradaria aclarir que no és pròpiament una església de pobres i desgraciats, sinó de germans que acollim i som acollits. I no hi ha major riquesa i gràcia que aquesta, oi?