La declaració Fiducia supplicans està aixecant polseguera, com si es tractés d’una gran reforma en l’Església. Personalment, em sembla d’una exquisidesa enorme, a més, redactada de manera senzilla i clara.  

Afortunadament l’Església no és un grup monolític; la pluralitat i la discrepància fan possible la llibertat dels fills de Déu. Fiducia supplicans fa de catalitzador dels que estan descontents amb el papat de Francesc.

El tema de la declaració se situa en l’òrbita del sisè manament, aquell que si no existís caurien en picat les confessions. És cert que la sexualitat és vehicle d’expressió de desitjos, frustracions, joies, fílies, fòbies, amor, autoestima, relació social i més dimensions de la persona que passen per la gestió d’una libido que costa de canalitzar adequadament.

Però el document parla constantment de les persones afectades per una determinada situació, les quals demanen una benedicció. Deixa ben clar que ni es beneeix la unió, ni és res que s’assembli a un sagrament.

Fa un temps van venir a la parròquia una parella de dones, una d’elles venia a canviar el nom en la inscripció baptismal, després d’haver fet el canvi de gènere civilment. Se sentien tan desplaçades que em van demanar permís per pregar i encendre una espelma. Les vaig acompanyar i vam estar pregant. Ara, quan ens veiem pel carrer, ens saludem amablement. En cap moment no li vaig reforçar l’opció del canvi de sexe, ni la seva unió de parella, més aviat em continua causant perplexitat, però en absolut no hi ha una condemna.

Com tantes situacions a la vida que no entenem, es pot no aprovar però sí acompanyar des de l’apreci. En aquests casos m’il·lumina l’escena de la pecadora a punt del linxament, com Jesús ens interpel·la amb la primera pedra i com, abans de la recomanació a la dona que no torni a pecar, hi ha hagut una no-condemna claríssima. “Dona, on són? Ningú no t’ha condemnat?” Ella va respondre: “Ningú, Senyor.” “Jo tampoc no et condemno”, li va dir Jesús (Jn 8,1-11).

El document ajuda a explicitar, per part de l’Església, la no-condemna a la persona, aspecte que no sempre està clar. Són moltes les persones que se senten condemnades per l’Església, entre elles les parelles en situació irregular i les parelles del mateix sexe. Un divorci, per exemple, no és gens agradable, com per haver-li de sumar l’exclusió de la comunitat. Moltes persones s’han sentit excloses en l’Església arran de la seva ruptura matrimonial.

Al llarg del meu treball en el dol m’ha tocat acompanyar pares que han perdut els fills, en mort per autolesió. No pocs han estat els que s’han sentit pressionats pel fet de viure una sexualitat diferent, i sovint en la clandestinitat. Es descobria després de la mort una doble vida, unes pressions socials, entre les quals podia haver-hi l’Església, i un dolor massa gran que els va portar a la mort. No podem tornar enrere, però sí canviar el que provoca condemna.

La no-condemna de Jesús davant d’una conducta pecadora no sempre ha quedat clara. Són massa les persones que viuen la seva situació familiar o de parella de forma irregular. En molts aspectes no han triat ni circumstàncies, ni inclinacions sexuals. Aquestes situacions poden provocar un dolor, del qual necessiten ser alliberades. El primer pas és l’acostament des de la no-condemna. La benedicció que demanen és un acostament des del cor. I Fiducia supplicans hi ajuda.

Una societat més sana no és aquella que condemna més i una Església més santa no és aquella que exclou més, sinó la que estima. L’amor no és transigir amb el pecat, sinó acaronar el qui pateix, donar dignitat malgrat el pecat; i una benedicció és el més digne que podem oferir.