Amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu de Lourdes se celebra la Jornada Mundial del Malalt, que instituí el papa sant Joan Pau II l’any 1992. Data que, a casa nostra, marca l’inici de la Campanya del Malalt que arriba fins a la Pasqua del Malalt, que és el VI diumenge de Pasqua.

En aquesta XXXII Jornada, el papa Francesc ens proposa apropar-nos a les persones que pateixen el sofriment psicològic per poder donar-los “esperança” en aquesta situació per la qual estan passant i que la majoria de vegades es viu des de la solitud, com ell mateix ens recordà a l’inic del seu pontificat: “Comprenc les persones que tendeixen a la tristesa per les greus dificultats que deuen patir, però a poc a poc cal permetre que l’alegria en la fe comenci a despertar-se, com una secreta, però alhora ferma confiança, encara que sigui en les pitjors angoixes” (EG, 6). Per aquesta raó, el Papa ens convida a fer el procés d’acompanyament a aquestes persones a cercar l’alegria en la seva tristesa: “No convé que l’home estigui sol”. Cuidar el malalt, cuidant les seves relacions.

El papa Francesc en aquest missatge ens recorda que hem estat creats per estar junts, no sols. I és aquest precisament l’objectiu. Un objectiu que està en l’ADN del cor de l’ésser humà, que quan experimenta tot el contrari, la soledat —amb les seves conseqüències, que poden arribar a ser espantoses, doloroses i, fins i tot inhumanes—, aquesta només pot ser assistida i acompanyada des de la imatge del Bon Samarità.

El papa Francesc va més enllà i ens fa reflexionar sobre el dolor i el patiment de la guerra, que defineix com la més terrible de les malalties socials del moment present, perquè són els més fràgils i vulnerables els qui en reben, de debò, els danys col·laterals.

Aquests danys col·laterals porten a conviure amb el que denomina “cultura del bandejament”, que són totes aquelles persones a les quals la societat actual, amb els seus paràmetres i escala de valors, considera éssers inútils per a la societat i que són abandonades a la seva sort en la més absoluta soledat.

No deixa tampoc de tenir presents els malalts, ja que per a ell, la necessitat principal de les persones malaltes és la de gaudir d’un acompanyament ple de tendresa i de compassió. Ens diu que cuidar el malalt significa, abans de res, cuidar totes les seves relacions: amb Déu, amb els altres —familiars, amistats, personal assistencial sanitari—, amb la creació, i fins i tot amb un mateix. Ja que tots estem cridats a comprometre’ns per garantir que això sigui així.

El papa Francesc ens recorda que els cristians estem cridats, de manera especial, a fer nostra aquella mirada compassiva que tenia Jesús envers els fràgils i vulnerables. Per aquesta raó, ens convida a tenir cura d’aquells que pateixen i estan sols, fins i tot dels marginats i bandejats de la societat. Amb la reciprocitat de l’amor de Jesús que se’ns dona en la pregària, i de manera especial, en l’Eucaristia, guarim les ferides de la soledat i de l’aïllament. Cooperem així a contrarestar la cultura imperant de l’individualisme, de la indiferència, i fem créixer la cultura de la tendresa i de la compassió, ja que els malalts, els fràgils, els pobres, sempre estan en el cor de l’Església i han de ser el centre de la seva atenció humana i de sol·licitud pastoral.