Si fóssim un país normal, que l’arquebisbat de València publiqués l’Evangeli de cada dia en valencià (o català), no hauria de ser notícia. De fet, totes les diòcesis editen l’Evangeli en la pròpia llengua. I això no és cap notícia. Entra dins de la normalitat.

Però dissortadament, la jerarquia del País Valencià, des de temps immemorials, ha estat castellanista i castellanitzadora, a excepció dels darrers bisbes de Tortosa i dels enyorats bisbes de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol i Josep M. Cases.

I és que quan acabà el Concili Vaticà II, a la diòcesi de València i també a la d’Oriola-Alacant, la litúrgia passà de fer-se en llatí a fer-se en castellà, ignorant i menyspreant la llengua pròpia del País Valencià. I malgrat que el 1965 més de 20.000 valencians signaren un manifest demanant als bisbes que introduïssin el valencià a l’Església, els bisbes de València i d’Oriola-Alacant no van fer realitat el que aquells valencians demanaven.

L’edició de l’Evangeli de cada dia en valencià és un petit pas, ja que els anteriors arquebisbes de València no van fer res per afavorir el valencià a la litúrgia.

Sí que m’ha sorprès que el director de la Delegació Diocesana de Litúrgia de València, Edgar Esteve, hagi dit que “si hi ha demanda, l’Església sempre respondrà a les necessitats del Poble Déu” (Religión Digital, 12 de febrer de 2024).  Si hi ha demanda? Quan el 1965 es passà de fer la missa en llatí a fer-la castellà, ¿hi havia demanda? Van ser els bisbes de València i d’Oriola-Alacant, Marcelino Olaechea i Pablo Barrachina, que decidiren el pas del llatí al castellà. No hi havia cap demanda per part dels cristians valencians. En tot cas, la demanda (amb més de 20.000 signatures) era perquè es fes la litúrgia en valencià o català. I es menyspreà aquesta petició.   

Benvinguda sigui l’edició de l’Evangeli de cada dia en valencià. Però que no s’aturi aquí l’aposta de l’arquebisbe Benavent per la nostra llengua. Quan tindrem el Missal Romà en valencià?