Jesús va ser condemnat perquè s’havia reconegut Fill de Déu i, en concret, com el Messies, l’esperat pel poble d’Israel per alliberar els jueus.

Tot el procés, ocorregut entre els anys 30 i 33 de la nostra era, va estar viciat d’irregularitats que haurien d’haver comportat l’anul·lació del judici, però és sabut que això no va passar.

En primer lloc, Jesús va ser dut davant del Sanedrí de Judea, Consell Suprem que dirimia qüestions civils, penals i religioses sota la interpretació del Talmud, i màxima instància judicial jueva que, tot i que podia establir una condemna a mort, no tenia competència per executar-la, perquè això estava reservat al governador romà. És a dir, in illo tempore ja existia una certa divisió de poders, encara que amb més protagonisme de l’executiu.

Jesús, en proclamar-se Rei, posava en dubte el poder del Cèsar i també el poder religiós del Sanedrí, a qui no li va importar gaire la seva evangelització a Galilea però sí que es va sentir més amenaçat quan Jesús va entrar a Jerusalem, acompanyat d’un nodrit grup de seguidors. D’aquest moment, en farà ben aviat dos mil vint-i-quatre anys, aproximadament.

El Sanedrí estava format per setanta-un jutges, dels quals una part havia d’exercir l’acusació i l’altra, la defensa, sense que al reu se li proporcionés cap advocat, figura que aleshores encara no existia.

El procés estava sotmès a una certa contradicció, perquè al reu se li preguntava sobre els càrrecs pels quals se l’acusava i no estava obligat a confessar-se culpable, però Jesús va declarar en contra seva quan, a la pregunta de Caifàs sobre si Ell era el Rei dels jueus, va respondre: “Tu ho has dit.” Aquesta resposta podia comportar, per blasfem, una condemna a mort per lapidació, però no mitjançant la crucifixió, reservada als reus que haguessin comès delictes contra el poder de Roma. Sabut és que no es va tenir en compte aquesta circumstància.

D’altra banda, el Sanedrí no podia reunir-se ni en dissabte ni a la nit i havia de fer-ho en l’anomenat Saló de Pedres Tallades. A més, les sentències del Sanedrí havien de declarar-se nul·les quan es dictaven per unanimitat, perquè es considerava que —en aquest supòsit— no s’havien donat les garanties suficients per al reu.

Pels evangelis, és conegut que durant el judici de Jesús el Sanedrí es va reunir de nit, que ho va fer a casa mateix del jutge Caifàs, i no al Saló de Pedres Tallades, i que, a més, la sentència va ser unànime, tres raons procedimentals per les quals el judici hauria d’haver-se anul·lat, per qüestions de forma.

Això no obstant, era tal el recel de Caifàs davant dels aldarulls que causava Jesús, que aquell no va tenir en compte les normes esmentades, i va manar enviar Jesús davant de Ponç Pilat, aleshores governador de Judea.

Pilat podia haver indultat Jesús, perquè ostentava aquest poder, però Caifàs el va posar contra les cordes, deixant caure que algú que es proclamava Rei estava també posant en dubte el poder del Cèsar, i res pitjor per a un funcionari de Roma que ser sospitós de deixadesa davant de tal fet.

La tradició, en aquells temps, manava que durant les festes del Pesaj, la Pasqua jueva que celebra l’alliberament del poble d’Israel, podia indultar-se un reu i Pilat en tenia dos, Jesús i Barrabàs.

En circumstàncies normals, Pilat podia i hauria d’haver decidit sol, segons el seu criteri, a qui indultar, però Caifàs va enviar un grup nombrós de persones per intentar declinar la balança a favor de Barrabàs, un delinqüent comú, i en contra de Jesús. I Pilat volia evitar qualsevol desordre davant l’explosiva situació que, en aquells temps, es vivia a Judea, que acceptava de mal grat el poder romà.

Per aquesta raó, tot i no estar convençut de la culpabilitat de Jesús, Pilat se’n va rentar les mans, en un sentit literal (davant les hordes de jueus que demanaven la mort del Natzarè) i també metafòric, perquè va pretendre —amb aquesta actuació— no ser el darrer responsable de la condemna, qüestió debatuda a bastament. El que sí que va fer és condemnar Jesús també a la tortura mitjançant flagel·lació, pena que no estava prevista ni tan sols pel Sanedrí, en la seva sentència. De fet, tampoc estava establerta la crucifixió amb claus, perquè tal pena era usual que es fes mitjançant cordes.

Podríem dir, doncs, que Jesús realment va ser condemnat per qüestions religioses i també polítiques, i que es va produir com una mena de tempesta perfecta, entre el temor del Sanedrí, que veia perillar el seu poder, i el desassossec del governador Pilat davant dels desordres públics que podien produir-se en una província complicada i a més en temps de Pasqua.

Uns i altres es van saltar de manera manifesta el procediment, amb la unanimitat de la sentència del Sanedrí com a qüestió més antijurídica, no permetent a Pilat decidir lliurement l’indult, i aplicant a Jesús una pena no prevista, la crucifixió, pel delicte de blasfèmia pel qual va ser acusat i condemnat.

Sense l’existència d’una doble instància a qui recórrer, la història del món va canviar a partir d’aquell moment.