El temps de Quaresma, a Andalusia, té unes ressonàncies especials. Les germandats i confraries preparen les imatges per als cultes solemnes i per a la Setmana Santa, tenint cura al detall de les seves “Estacions de penitència”, les seves processons. Sense oblidar tants problemes i dificultats com viu la nostra societat. La fe projecta sobre les nostres germandats la seva missió d’estendre-la, de proclamar-la, a través de les escenes del drama de la passió, conforme a les paraules exigents d’un gran teòleg, Olegario González de Cardedal: “El primer, i en el fons, l’únic específic que els seguidors de Jesús hem d’oferir al món és la fe en Déu, amb tot el que això implica, tal com Ell se’ns ha dit i donat a si mateix de manera suprema i definitiva en el Senyor Jesús: en la seva paraula, en la seva mort i resurrecció, el seu Esperit i la seva Església.”
El papa Francesc, en la carta apostòlica Desiderio desideravi, sobre la formació litúrgica del Poble de Déu, ens ha deixat també una frase molt bonica i molt lluminosa: “La fe cristiana o és una trobada viva amb Déu, o no és. La litúrgia ens garanteix la possibilitat d’aquest encontre. No ens serveix un record vague de l’Última Cena, necessitem ser presents en aquella Cena, poder escoltar la seva veu, menjar el seu Cos i beure la seva Sang: el necessitem a Ell. En l’Eucaristia i en tots els sagraments se’ns garanteix la possibilitat de trobar-nos amb el Senyor Jesús i de ser tocats pel poder de la seva Pasqua.”
Per Quaresma, les nostres germandats i confraries posen a punt el seu rellotge, no només en els cultes, sinó en aquell anhel col·lectiu d’amarar l’ambient d’un missatge important: “L’home d’avui vol escoltar aquesta veu de dalt que surt dels llavis d’un Crucificat, prometent el paradís.” És l’hora de les germandats, l’hora de la Transcendència, en el silenci interior i en la reflexió personal.