Hi ha paraules que emergeixen en un moment determinat i entren en el llenguatge comú sense que ens n’adonem, a poc a poc. Aquesta que encapçala el meu article és una d’elles. Vol dir que hem de cercar noves maneres de mantenir tot allò que la vida moderna ens ha fet necessari.

Avui, en la meva pregària, m’ha sortit a l’encontre —no sé ben bé per què— aquesta paraula i, fent de la distracció pregària, cosa que sovint haig de fer, he pensat que això no només és cosa de l’electricitat que mou tantes i tantes empreses a la vida actual. Ho puc aplicar a la vida, a la meva i a la de tothom que visqui demanant forces per viure a l’únic que de veritat ens les pot donar: Déu.

Per als que tenim la sort de viure la fe, hi ha un mitjà infal·lible per aconseguir-ho: la pregària. Potser en un món de presses, i fins i tot, més aviat d’urgències, sembla que això és cosa dels monjos i de monestirs. És veritat que últimament s’han posat “de moda” —si és que puc parlar així de brots que surten entre la gent de tant en tant— grups de joves, com ara Hakuna, una pràctica que anomenen “d’adoració” i que reuneix centenars de joves durant una hora de silenci i cants davant del Senyor exposat a la Custòdia (ornament sagrat que sovint ja no sabien el que era molts d’aquests joves).

La veritat és que em sobta i ho admiro. Però ho admiraria encara més si veiés aquests grups “compromesos” en la vida, treballant per la justícia social, entregats als altres, en especial als més vulnerables. Perquè aquestes hores d’adoració —gratuïtes i meravelloses, en si mateixes— no servirien de res si no deixessin en les ànimes d’aquests joves adoradors el que sant Ignasi de Loiola demana de la pregària: aquella empremta que duu a “millor amar i servir”. 

I és això el que he vist aquest matí en la meva oració diària: si no fos per aquests moments d’“energia renovable” no sé pas què faria en el meu dia a dia. Així com tinc la sort de dormir bé, i encara que arribi cansada a la nit, al matí em sento “renovada”, fer cada dia una bona estona de pregària personal —a la meva cambra, on el Pare veu l’amagat, com demana Jesús— em renova de tal manera que tinc energia per a un nou dia… fins a la pregària de l’endemà.

Bon descobriment aquest, el de les “energies renovables”!