Fa anys que el cinema s’esforça per incloure una representació més inclusiva i lliure d’estigmes dels problemes de salut mental. Aquest fet provoca un cisma intergeneracional entre la Generació Z i els qui han crescut sota certa influència de l’imaginari cinematogràfic que va donar forma als trastorns mentals com a leitmotiv d’assassins en sèrie. Psicosi (Hitchcock, 1960), El resplandor (Kubrick, 1980), El silenci dels anyells (Demme, 1991) o American psycho (Harron, 2000), són exemples de com el cinema ha contribuït a estigmatitzar la salut mental, vinculant-la amb la violència extrema i encarnant la maldat de manera reduccionista.
El cinema ha contribuït a estigmatitzar la salut mental, vinculant-la amb la violència extrema
Això no obstant, aquesta simplicitat estigmatitzadora que servia d’excusa argumental als guionistes i cineastes s’ha anat transformant en una representació menys althussiana i més inclusiva i centrada en el punt de vista de la persona que pateix el trastorn. En certa mesura, se n’ha corregit el posicionament com un dolent antagònic o com el company estranyot que serveix d’element argumental paròdic.
Els exemples són innombrables però, per il·lustrar-ho de manera representativa, és possible esmentar La part positiva de les coses (Russell, 2012) i el seu tractament del trastorn bipolar, Una ment meravellosa (Howard, 2001) que explora l’esquizofrènia del Premi Nobel John Nash, així com diverses perspectives sobre el Trastorn d’Estrès Posttraumàtic a Honey Boy (Har’el, 2019) i Pieces of a Woman (Mundruczó, 2020), respectivament.
Però no tota representació inclusiva del cinema pot ser considerada instruïda i, per tant, fidel a la realitat. Aquest fet se subratlla en les pel·lícules de superherois que conformen l’Univers Cinematogràfic de Marvel i que sembla que tinguin la consigna de vincular tots els personatges a un trastorn mental. Si bé alguns responen al seu origen literari com Deadpool (esquizofrènia paranoide) o Hulk (trastorn de la ira), la superficialitat amb la qual es tracta la depressió o l’ansietat en altres personatges ha rebut crítiques per la poca profunditat o perquè ofereix solucions argumentals a aquests problemes de salut mental poc realistes.
En conseqüència, es posa en valor que aquestes propostes cinematogràfiques iniciïn converses sobre la salut mental i la seva normalització, però resulta necessari que siguin instruïdes, guiades per especialistes i no esdevinguin un mer florisme cinematogràfic que no reflecteixi la realitat sinó que la maquilli sota l’artificialitat i l’estètica del mitjà.
