Qui ha nascut després del Vaticà II, amb la reforma litúrgica en acte, no pot imaginar que, fins aleshores, el catòlic, fet i fet, connectava la seva vida eucarística més amb el sagrari que no pas amb l’altar.

Arran de les normes concernents al dejuni eucarístic, qui volia combregar a missa havia d’estar en dejú des de la mitjanit passada, sense possibilitat ni tan sols de beure un glop d’aigua. No va ser fins al 1953 que, el papa Pius XII, amb la constitució apostòlica Christus Dominus en va mitigar el rigor.

D’altra banda, era freqüent que, en les esglésies, hi hagués un horari, més o menys generós segons possibilitats, per combregar fora de la missa. Les disposicions del Concili de Trento, estimulant que els fidels combreguessin dins de la missa i amb el pa consagrat a la mateixa celebració, no van acabar de quallar. Potser va tenir més força la comoditat i el costum que l’expressivitat litúrgica. I pel que fa a l’oració d’adoració quedava molt clar que estava reservada a l’exposició del Santíssim, especialment la que se solia fer, amb notable solemnitat, el diumenge a la tarda.

La reforma litúrgica del Vaticà II va voler ser un retornar a les fonts, com, de fet, tota l’obra conciliar. Des d’aquí es va subratllar la importància de girar l’esguard vers l’altar, i comprendre el lloc del sagrari en el seu punt just. Ja la instrucció Eucharisticum mysterium (1967) va expressar els punts ferms sobre aquest tema, i el Ritual de la sagrada comunió i del culte eucarístic fora de la missa (1973) els va traduir en els praenotanda i les rúbriques oportunes.

És aquí on s’afirma la finalitat de la reserva eucarística: l’administració del viàtic als moribunds, en primer lloc, i també la distribució de la comunió i l’adoració del Senyor present en el Sagrament. Un altre dia parlarem d’aquesta distribució de la comunió fora de la missa com a possibilitat pastoral en l’actualitat.

Tanmateix, el Ritual esmentat subratlla que “la més perfecta participació de la celebració eucarística és la comunió sacramental rebuda dins de la missa”, i que en qualsevol celebració  eucarística “es consagri per a la comunió dels fidels pa elaborat recentment” (núm. 13). A cada missa cal, doncs, consagrar el pa suficient per a la comunió de tots, no sols per al sacerdot que presideix. I, encara, fou el papa Benet XVI qui ens va recordar que la màxima adoració s’esdevé en la mateixa celebració de la missa (Sacramentum caritatis 66).

El cristià, doncs, està cridat a viure de l’altar, on s’actualitza el misteri de la nostra redempció, rebem com aliment el Redemptor i l’adorem en esperit i en veritat.