“Em preocupa que a la mateixa Església, el paper de servei al qual tot cristià està cridat es desplaci en el cas de la dona, alguns cops, cap a papers més de servitud que no pas d’autèntic servei.”
Són paraules del Papa al llibre Diez cosas que el papa Francisco propone a las mujeres (Publicaciones Claretianas), de María Teresa Compte Grau. Aquest servilisme persisteix, però la consciència que no està bé tenir classes dins l’estructura eclesial és cada cop més gran. Si als anys 90, quan jo estudiava teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya, moviments com el Col·lectiu de Dones en l’Església eren minoritaris i costava molt l’acostament amb la “jerarquia”, en canvi avui veiem com a moltes ciutats es fan manifestacions i es parla obertament de la necessària igualtat dins l’Església. Hi ha més visibilitat i en algunes estructures més presència. Però encara estem lluny d’una igualtat normalitzada.
La dona no és un problema a l’Església, però sí que és una anomalia. La gran majoria de creients són dones. Les poques persones que prenen decisions són homes. Tothom s’omple la boca de grans paraules, tots estem aquí per servir. Però serveix de poc mantenir desigualtats quan la inspiració i el fundador van ser molt més igualitaris que els actuals successors. Fa poques setmanes vaig tenir la sort de saludar breument el papa Francesc, i li vaig agrair que tingui dones al seu costat assessorant-lo. Aquestes conselleres femenines són clau, el detonant per a una Església millor. L’Església ha de ser millor per millorar el món, i el món està prenent consciència que homes i dones tenen la mateixa dignitat. I no n’hi ha prou de dir-ho i caure en paper mullat. Calen accions. Decisions. Presències.
Les dones tenen un paper carismàtic però no de govern. Tenim teòlogues però no deganes, ni rectores (si estiguéssim a Alemanya o a Suïssa, això seria diferent). Administradores, sí, acompanyants espirituals, també, dones en patronats, dones amb responsabilitats. I si mirem fotografies de trobades on es decideixen coses que afecten la vida eclesial, solem veure una escassa presència femenina al vèrtex. I pocs cops com a protagonistes. No val ser moderadores, presentadores, apuntadores. La co-responsabilitat reclama poder de decisió i incidència.
Pensem en els seminaris, que tant preocupen el Papa. Calen figures femenines que també assessorin els futurs sacerdots i els presentin amb naturalitat maneres diferents de veure les coses. El Papa ho té clar: allà on hi ha dones al govern, les coses milloren. La visió des dels marges amplia l’horitzó. Feu l’exercici vosaltres mateixos: penseu en dones importants a l’Església, allà on sigueu, en una congregació, a la diòcesi, en una entitat. Surten pocs noms. I si en teniu molts, seré feliç de rebre’ls i quan em demanin que parli de la dona a l’Església els citaré amb orgull. El meu correu és miriamdiez@periodistes.org.
