Fa la impressió que són poques les referències i les iniciatives d’aquest any 2024 pel que fa a l’Any de la pregària. En els darrers dies de la Quaresma, tot preparant el Tríduum pasqual, lliurem-nos a l’oració. Són molts els llibres d’espiritualitat, tots amables de llegir. Però cap llibre d’espiritualitat substitueix l’oració nua, despullada de tot, feta en silenci a la presència de Déu. Un temps sostingut per la fe i espai on el Senyor actua en la nostra vida. Si som fidels al temps de l’oració, experimentarem ben aviat com l’Esperit s’uneix al nostre esperit i sonen dins nostre els sentiments inefables de desig de Déu, de compassió per l’Església i pel món, d’intercessió i d’adoració. L’Esperit de Déu, com a la Pentecosta, s’adequa a totes les sensibilitats i existències. El cor que s’abandona a la pregària ha de ser suficientment modelable perquè Déu hi actuï ferm en la voluntat. La humilitat és l’actitud primera del creient que es posa davant de Déu per pregar.
Sovint tenim la impressió d’una certa inconsistència en la vida de fe dels cristians. Com vèncer-la? D’on li vindrà a l’Església aquesta consistència si no és de la pregària? La vida en l’Esperit dona consistència, densitat i profunditat a la vida cristiana. La pregària ens fa entrar en la intimitat del propi cor, ens purifica i fa que no ens enganyem. L’hàbit de la pregària del cor determina que visquem en la veritat. La fe, si no és pregada, esdevé ideologia.
D’altra banda, la veritat cristiana no és incompatible en cap època. També el nostre temps necessita la veritat del Crist, com el sentit del tot. Són certament temps difícils per al món, colpit per les guerres i tantes situacions de dolor i d’injustícia. Són temps difícils per a l’Església, que ha de carregar les seves pròpies culpes, i que ha de viure, com humiliada i preterida, en una societat que presumeix que Déu ja no existeix. Com ens podem mantenir ferms en la fe? Només l’oració, feta en silenci, ajudada de la Paraula i dels salms, sostinguda pels germans que preguen al costat nostre, ens mantindrà ferms en la fe. Si deixem de mirar el Crist gloriós ens perdem i ens fragmentem.
Els responsables de la celebració eucarística ens hem d’esforçar perquè els fidels trobin un espai de pregària eclesial i comunitària que veritablement elevi els cors vers el Senyor. Això només ve de la consciència que quan celebrem l’Eucaristia tots, tant celebrants com fidels, estem en presència del Senyor.
Durant la celebració, diverses vegades el celebrant diu la invitació: “Preguem” i obre un temps, breu i dens, perquè l’assemblea pregui amb el cor. La litúrgia si no és orant no és res. La litúrgia ens obre a la transcendència de Déu Trinitat. És sempre terra sagrada on hi la l’esbarzer que no es consumeix. Dedicar un Any a la pregària, com a preparació per a l’Any jubilar, és fonamentalment una invitació a posar-nos a pregar. La sinodalitat és també pregar junts en el mateix Esperit per descobrir que: “Nosaltres no hem rebut l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve de Déu, perquè coneguem els dons que Déu ens ha concedit” (1Co 2,12).
