La pau és el primer gran fruit de la Pasqua. La pau uneix Nadal i Pasqua: “Pau als homes que estima el Senyor” és el desig i anunci dels àngels als pastors; “Pau a vosaltres” és el desig i do del Senyor ressuscitat als seus deixebles. I la pau, si és un fruit, és perquè prové de Crist que, ressuscitat, viu i és enmig nostre. Després de la desfeta, de l’abandó i de la traïció dels darrers dies de la vida terrenal, la presència renovada de Jesús ressuscitat, vencedor de la mort enmig dels deixebles, és el fruit més clar de l’amor invencible de Déu per nosaltres: Jesús és enmig nostre i ens ofereix la seva pau.
Reconèixer aquesta presència del Senyor ressuscitat enmig de les nostres comunitats és potser allò que més ens costa. La invitació a ser creient, que Jesús feia a Tomàs, també avui se’ns fa del tot actual. I és que, només quan sapiguem reconèixer la presència de Jesús en la nostra vida, enmig de les nostres comunitats, en l’Església; només quan sapiguem reconèixer des del fons del nostre cor la seva presència enmig nostre, la nostra vida podrà canviar, podrà transformar-se, podrà ser una vida en el Crist. Una vida que venci el món, perquè: qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu?
Com podem ser i dir-nos cristians si, des de la fe, no prenem consciència de la presència de Jesús ressuscitat enmig nostre? La vida en Crist, no és fruit de viure en comunió amb Crist? El baptisme, no ens incorpora a Crist? L’eucaristia, no és comunió amb el cos i la sang de Crist? El do de la presència de Crist en les nostres vides, en les nostres comunitats, en l’Església és el fruit més gran que ens ha donat el Senyor per caminar per aquest món… i també per viure en l’altre. Perquè, de fet, què farem quan, després de passar d’aquest món, esclati en nosaltres la vida nova de què ja ara som portadors, sinó viure definitivament i plena a la presència del Senyor, viure definitivament i plena la comunió que ja ara ens ofereix? Si després de la nostra mort, ja no seran necessaris els sagraments, les predicacions, l’esforç i el treball, perquè l’única cosa que comptarà serà viure de la sobreabundància de la plenitud de Déu per la comunió plena i perfecta de la nostra vida amb la del Senyor, vol dir que també ara, en el nostre camí on són necessaris els sagraments, les ensenyances i l’esforç, viure conscients de la presència del Senyor enmig de les nostres vides, que ens ofereix la seva pau i ens invita a viure en Ell, és també allò que ha de comptar més en la nostra vida, allò que hem de desitjar més que l’aigua en temps de sequera.
