La història de la salvació acaba bé. Cada cop se celebra més als pobles d’Andalusia. Dissabte Sant es va poblar de processons, amb nombroses Vetlles Pasquals i una bona participació de gent jove. Ara, temps de primavera, preparant la “festa de les Creus” i la “festa dels patis”.

“Si sabéssim mirar la vida, tota la vida seria símbol”, deia Michel Quoist, i Vicente Aleixandre, en un dels seus poemes, parla que el món és una “gran vigília”. La primavera és el millor escenari per als poetes. Tot i que sempre algun poeta, José M. Valverde, per exemple, ens va descobrir que els “ulls de la seva estimada” eren el millor lloc per trobar Déu, dedicant-li el poema El Señor y tú. Així ho declara en la darrera estrofa: “Como un ángel que ya no se acordara / de que lo es, y aún trajera el mensaje en su frente, / tú le tienes… Detrás de ti se esconde, / vive en ese paisaje / que hay al final del hondo corredor de tus ojos…”

Si tots els temps hem de viure’ls, la primavera s’emporta la palma, per fer de cada mes una “ruta nova de felicitat”. Des de la riba de la fe, els creients celebrem la Pasqua florida. Ni més ni menys que 50 dies dedica la litúrgia de l’Església a “assaborir” la resurrecció de Jesús de Natzaret, a alegrar-nos de la seva presència i a projectar les nostres vides amb immensa alegria, malgrat tot i per sobre de tot.

La primavera ens ofereix la presència renovada de les flors, més llum i horitzons millors, i l’alegria de contemplar el nostre entorn més bonic. La vida és dura. Poc importa si el cor el convertim en “font d’alegria”. O una cosa semblant a una “primavera personal” que ofereixi aromes noves a tots els que truquen a la nostra porta.