Des de la despenalització de l’avortament a Espanya s’han produït una mica més de tres milions d’avortaments voluntaris. Les taxes d’avortament (1 de cada 4 embarassos) i el fenomen de l’hivern demogràfic estan intrínsecament relacionats. En més del 90% dels casos, les raons adduïdes són “petició de la mare”.

La manca de relleu generacional constitueix un repte per a la sostenibilitat. Els qui haurien d’estar treballant per revertir l’impacte de l’hivern demogràfic, estan adoptant polítiques contràries. L’avortament a Espanya és un negoci privat. La legislació suposa una “barra lliure” per al que eufemísticament s’anomena “interrupció voluntària de l’embaràs”.

S’enarbora el dret a avortar com a clau d’alliberament i “empoderament” de la dona, per davant del dret a la vida. Però, és alliberador tallar un dels trets essencials i constitutius del que és femení? L’avortament suposa tot el contrari del que la ideologia proavortista defensa. Suposa la vulneració del dret a la vida d’una persona genèticament diferent dels seus pares i estableix un panorama en el qual el pare desapareix, i l’embaràs es transforma en una “malaltia” que afecta en exclusiva la dona, decisora única i omnipotent sobre la vida del fetus.

Convertir la feminitat en esclavatge i diluir la paternitat porta a la destrucció de la família com a institució social responsable d’acollir la vida, dur a terme la socialització primària de la persona, assentant les bases del seu desenvolupament futur. Sense maternitat ni paternitat, sense famílies, sense socialització… Qui convertirà els pocs nens que neixin en ciutadans? La resposta és òbvia i aterridora, tot i que històricament contrastable: l’Estat.