La informació sobre la vida de l’Església, com la informació sobre qualsevol realitat social digna d’interès, està en mans dels mitjans de comunicació i dels mediadors. Vivim en un moment d’aguditzada crisi del mateix concepte de mediació social. Per tant, abans d’endinsar-nos a respondre la pregunta sobre com és la informació de l’Església als mitjans de comunicació, potser hauríem d’analitzar les mutacions pregones que pateix l’univers mediàtic, que és el dels mitjans i el dels mediadors. Mutacions en paral·lel a les que pot estar assumint l’Església amb el pontificat del papa Francesc.
He d’advertir que si em preocupa la presència, la forma, el to, de la informació sobre l’Església és perquè crec que les notícies sobre la vida eclesial han de ser part de la conversa pública. L’Església, com a comunitat de creients, té molt a dir a una societat instal·lada en la incertesa, el desconcert, el canvi permanent. Estic portant la pilota a la teulada de la rellevància social de l’Església, almenys a l’escenari públic, i al de la seva credibilitat. Ho dic perquè portem molt de temps sota el pes d’un clima informatiu en què els casos de pederàstia clerical han llastat l’imaginari social de credibilitat eclesial i han portat les notícies sobre l’Església al terreny de la conflictivitat, l’anomalia, la desconfiança, el desprestigi, fins i tot la pèrdua de lideratge.
L’Església, com a comunitat de creients, té molt a dir a una societat instal·lada en la incertesa, el desconcert, el canvi permanent
Sort en tenim, del papa Francesc, i que vivim en el pontificat del papa Francesc, que ha modelat una nova forma de presència informativa a mig camí entre la fascinació i la sorpresa. Malgrat que, amb el pas del temps, disminueix la intensitat d’aquest procés. Octavio Paz ens va ensenyar que molts líders socials no són actors sinó cor: aplaudeixen i són aplaudits, però no inspiren. Això no passa amb el papa Francesc.
Els models de lideratge estan canviant davant l’emergència dels populismes. En casos comptats les institucions generen ja lideratges. L’activisme polític i social, i les tècniques de comunicació, són fonts de perfils que arrosseguen. Però cal distingir entre les figures indispensables i els ídols factoria de la mercadotècnia. No és fàcil el pas de la “figura admirada” a l’“exemplaritat imitable”. Només la descoberta de la saviesa vital, del discurs sapiencial que il·lumina les decisions considerades com a extraordinàries, permet a l’audiència el trànsit de l’exclamació al seguiment. És el que significa Francesc. Aquí hi ha el marc de la cobertura periodística del papa Francesc i del que significa aquest canvi informatiu sobre el Papa. Però del lideratge mediàtic del papa Francesc al lideratge mediàtic en l’Església a cada país hi ha una distància. L’esforç per passar la prova del judici de credibilitat amb què els mitjans tenen sotmesa l’Església és també l’esforç per purificar la intenció comunicativa.
Ja no som en l’època dels mitjans de massa, sinó en la de la massa dels mitjans. No sé si a l’Església, a l’hora de redissenyar les estratègies de la comunicació corporativa, som conscients d’aquesta dinàmica i continuem pensant en models de fer arribar la informació als mitjans i als mediadors passats de temps. Els marcs mediàtics han canviat, els models i llenguatges també. La generalització de webs especialitzades, l’eclosió de les xarxes socials ha fet que la informació sobre l’Església hagi mudat i mutat. S’ha passat dels mitjans generalistes de masses als mitjans digitals, que al seu torn esdevenen prescriptors dels anomenats “Legacy media”, dels mitjans tradicionals. Quan un mitjà de comunicació generalista vol oferir informació sobre l’Església sol recórrer al que es publica en els digitals especialitzats. Fins i tot es convida els periodistes de les webs especialitzades a aprofundir i interpretar els continguts.
Estem en un marc en què existeix una hipertròfia comunicativa davant d’una atròfia informativa. També a l’Església a l’hora d’afrontar aquest fenomen. Ens preocupa la comunicació més que la informació. No voldria pensar que hi ha una espècie de por o pànic a la informació, pel que és i pel que avui, malauradament, representa. Sí que pot ser una trampa en la política eclesial. Bisbes, i no únicament bisbes, que dediquen no pocs recursos a la comunicació personalista, a una comunicació de les diòcesis que intenta pal·liar la manca de notícies en els mitjans generalistes, en detriment de la informació de la vida eclesial, de la vida de les parròquies, d’aquesta Església a peu de carrer.
Estem en un marc en què existeix una hipertròfia comunicativa davant d’una atròfia informativa. També a l’Església a l’hora d’afrontar aquest fenomen
La pregunta continua sent si la clau de la relació entre Església i mitjans no està més en la relació entre Església i cultura que en la d’Església i política. Els mitjans de l’Església demanen un substrat de projectes, d’idees, per no caure en el personalisme o en la, sembla, inevitable polarització. Una polarització que afecta també la informació sobre l’Església en els mitjans propis i en els generalistes. Entre d’altres raons, perquè la informació cal treballar-la més que l’opinió. Allò que polaritza en la informació eclesial són les opinions en el règim de les idees, no els fets, les dades, els testimonis.
La capacitat per generar una informació nova i un pensament fresc que reflecteixi i transmeti el món vital eclesial pot estar convertint-se en una assignatura pendent. El dèficit d’iniciatives, i d’incidència cultural, convertiria l’Església en autoreferent, aguditzaria les divisions internes, l’abocaria a personalismes i messianismes, i la portaria a un estat artificial.
En síntesi, el discurs “mediàtic” sobre el Papa i l’Església és avui molt diferent del de fa uns anys. Un canvi de model al qual ha obligat a la premsa la dinàmica del papa Francesc. Els gestos freqüents de Francesc i els continguts de les seves intervencions han alimentat notícies en què el tema de fons sol ser algun aspecte del que significa viure una vida cristiana. El Papa parla i actua en un espai de novetat destinat a la reforma de l’Església. És cert que hi ha llenguatges i conceptes no fàcilment traduïbles. Li pot estar passant al concepte de “sinodalitat”, o al de “Sínode de la sinodalitat”. Però no a la dinàmica pràctica del que representen aquests conceptes, el fet d’estar junts, l’escolta mútua, les decisions de canvi.
El Papa parla i actua en un espai de novetat destinat a la reforma de l’Església
És indubtable que s’ha insistit molt en els últims mesos en la necessitat de reformes en l’Església. I aquí també hi ha els mitjans no sense certa pulsió per destapar allò brut per ajudar el Papa en la reforma.
Alguns autors sostenen que el Papa és popular perquè ha evitat entrar en temes polèmics candents. És cert que no ha posat èmfasi —almenys, en les seves intervencions públiques— en aquestes qüestions (avortament, eutanàsia, etc.), però tampoc no les ha evitat. És urgent recordar abans que res que el cristianisme és una afirmació, no un cúmul de prohibicions. Si no s’entenen primer els “sís”, els “nos” estaran mancats de sentit.
Allò que millor transmeten del Papa els mitjans de comunicació són els seus gestos. El problema és que els gestos, per definició, són més ambigus que les paraules. Cadascú els dona la interpretació que li sembla més adient, sense el risc de ser desmentits. Aquí —en l’elasticitat de la interpretació dels gestos— és possiblement on sorgeix bona part del desconcert que provoca el papa Francesc en alguns.
Al llibre La sociedad de la transparencia, del filòsof coreà Byung-Chul Han, se’ns ha recordat que cap altre lema domina avui tant el discurs públic com la transparència, antídot contra la corrupció, sinònim d’autenticitat, model de referència en la gestió i en la presència social, germana de la llibertat d’informació. És feina de l’Església que s’identifiqui informació sobre la seva vida amb transparència. La transparència ens remet a allò positiu; les realitats són transparents quan són comprensibles; les accions són transparents quan es poden convertir en operacions que, a més, es poden exposar. L’opacitat és allò negatiu.
La transparència ens remet a allò positiu; les realitats són transparents quan són comprensibles; les accions són transparents quan es poden convertir en operacions que, a més, es poden exposar
L’Església és transparent als mitjans? Quins aspectes de l’acció de l’Església en són o haurien de ser-ne? Quines decisions de l’Església es poden qualificar de transparents i quines no?
La nostra societat ha oposat injustament transcendència a transparència, d’aquí que la reducció de la fe cristiana a mer humanisme pugui semblar més transparent que, per exemple, la dimensió cultual. En un món que no és un teatre, en què es representen accions amb paraules, ni una llar, sinó un mercat en què es venen i consumeixen intimitats, l’Església fa possible la relació entre transparència i veritat a partir d’un discurs amb sentit i una acció amb discurs. L’Església és transparent perquè transparenta Evangeli, no perquè sap d’estratègies ni d’oportunitat.
¿En quin tema els mitjans impresos, vectors principals de tendències informatives i referències dominants, demanen transparència a l’Església? Per exemple, si el Papa ha iniciat la reforma de la Cúria, s’ha fet una demanda implícita de reforma de l’estructura de l’Església a Espanya. Una reforma des de la clau del servei. No sigui que del que es tracti ara, fins i tot a Espanya, és de canvis cosmètics que aguditzin la temptació de l’endogàmia 2.0. Convindria prendre’ns seriosament el cristianisme en temps de la xarxa, amb la nova època de la comunicació, del poder i de l’autoritat que flueixen del centre a la perifèria.
Convindria prendre’ns seriosament el cristianisme en temps de la xarxa, amb la nova època de la comunicació, del poder i de l’autoritat que flueixen del centre a la perifèria
La demanda de cobertura implícita en la intencionalitat de la selecció temàtica insta a un canvi de paradigma en l’Església respecte de com ser font d’informacions per als mitjans. Si el mètode cristià està allunyat de la suposició, que no de la sospita, hem de fer un esforç per entrar informativament en la dinàmica de la sorpresa. Un nom que sintetitza un missatge: Francesc.
I ja que estem en el context de Càritas, permeteu-me que faci una referència a la informació sobre Càritas.
Com informar de la identitat de Càritas? Encara que no crec en les receptes comunicatives, aquí teniu alguns apunts agafats al vol. No emissió unidireccional, ara estem en el temps de la conversa. El primer és per a qui, abans era què, ara és el qui. Per a qui fem el que fem. L’amb qui també és interessant. Perquè algú participi s’ha de sentir atret, interessat i convocat. Cal aprendre a canviar sobre la marxa, tenir capacitat de resposta. Podríem parlar del gir personalista en la informació de la marca Càritas. Més persones que dades, estadístiques, de l’storytelling a l’storydoing. La identitat es demostra fent. El contingut de les xarxes socials: útil, usable, emocional, accessible i creïble. Parlar de solucions, no de problemes. Ressaltar el que representem, no allò a què ens oposem. Crear oportunitats i descartar amenaces. Emfatitzar els suports i les qualitats dels que cooperen i evitar ficcionar les crisis. Apunts per a Càritas, que és com dir apunts per a l’Església.
