En general, coneixem el que són el monoteisme (creure i donar culte a un sol Déu) i el politeisme (el mateix respecte de déus diversos). En canvi, també és força general el desconeixement del que és l’henoteisme, i tot i així és una clau rellevant i necessària per a una lectura interpretativa d’una part important de l’AT, de les narracions “històriques” sobre el poble d’Israel.

L’henoteisme té com a propi un sol Déu, que lògicament és a l’únic al qui dona culte, però creu que cada poble té el seu propi déu. Això és precisament el que creia el judaisme primitiu i, per tant, resulta una clau imprescindible per entendre el que van fer i per què ho van fer.

Aleshores, si cada poble té el seu déu, que l’acompanya, protegeix i enforteix davant l’enemic, aleshores el meu necessitarà mostrar als altres pobles que el meu Déu és més fort i poderós. Per això, cal que embolcalli la història del meu poble d’una certa èpica. Dit a mode segle XXI, si Messi juga al meu equip ho faré saber als altres equips, de manera que l’adversari temi la derrota abans d’hora.

Això explica el perquè d’algunes exageracions als relats, també en matèria de violència. El relat èpic no s’atura a sospesar l’ètica del que narra. Cal dir que si tenim en compte que els relats de l’Èxode s’escriuen des del molt posterior temps de l’Exili, podem entendre encara més la necessitat d’aquesta èpica que doti d’esperança el poble sotmès.

Mostra escrita d’aquest henoteisme el trobem en expressions de Moisès com “Qui és com tu entre els déus, Senyor?” (Ex 15,11); en el mateix Decàleg, quan diu “No tinguis cap altre déu fora de mi” (Ex 20,3), o en accions com l’elaboració del vedell d’or quan perden la fe i l’esperança en el seu Déu i pretenen substituir-lo.