Quan Irurita fuig de l’assalt al Palau Episcopal es troba enmig del carrer Antoni Tort, que li ofereix refugi a casa seva. El bisbe dubta d’acceptar l’oferiment perquè no el coneix. De seguida intervé un capellà que l’acompanya per tranquil·litzar-lo: “El senyor Tort és un cavaller catòlic, apostòlic i romà i, per tant, carlí”.

En arribar a can Tort, el bisbe i el seu nebot descobriran que el seu protector és un cristià convençut que la seva fe religiosa va íntimament lligada al compromís d’ajudar tota mena de persones necessitades. Al carrer del Call 17 hi troben set monges carmelites i dues noies refugiades. Amb ells, a la casa hi passen a viure dinou persones, onze d’elles refugiades.

L’horari de vida que s’implanta al pis sembla talment el d’un monestir. A les 6 del matí, llevar-se. Dues misses, una oficiada pel bisbe i l’altra pel seu nebot. Els homes en un costat, les dones a l’altre. Es resa l’Àngelus i el rosari, lletanies al sagrari i torns de vetlla davant el Santíssim. Antoni no treballa ni els diumenges ni les festes de guardar.

El naixement al pis de Manuel Maria, el fill número onze de Maria Gavín i Antoni Tort, incrementa un punt més el nombre d’habitants.

Quan, cinc mesos després, una patrulla de control entra al pis i descobreix, per casualitat, que hi ha monges i dos capellans refugiats (el bisbe no s’identificà com a tal), s’endú els religiosos, el pare de família, el seu germà i una de les filles, la Mercè, aquests dos últims per haver assistit a un aplec tradicionalista a Montserrat.

En el cotxe on el duen detingut, Antoni Tort explica als captors que no els tindran cap rancor sinó, al contrari, els estaran agraïts perquè els fan més curt el camí a la vida veritable. La Mercè se li apropa i li diu: “Pare, ens porten a matar”. Ell li respon: “No filla, no. Ens porten al cel”.

Antoni Tort va ser un cristià solidari, carlí i disposat a donar la vida per les seves conviccions religioses.