La Institució Teresiana celebra enguany el centenari de l’aprovació pontifícia. Amb aquest motiu, es fa una trobada aquest diumenge 21 d’abril, coincidint amb la celebració de l’aniversari de la primera eucaristia de sant Pere Poveda. S’ha organitzat un acte festiu a l’Escola Arrels de Barcelona (al carrer Cardenal Tedeschini, 76-80) a partir de les 10.45.

Per conèixer més a fons la Institució Teresiana, parlem amb Pilar Sánchez, delegada de la institució per a l’Associació Primària per Aragó, Balears i Catalunya, i Carolina Ramírez, presidenta de l’Associació ACIT Llevant Nord.

Com és el carisma de la Institució Teresiana?

La Institució Teresiana és una associació de laics. Volem viure l’Evangeli d’acord amb el carisma de sant Pere Poveda seguint el model dels primers cristians. Som homes i dones, encarnats a la nostra societat, a les nostres professions, a les nostres famílies. No volem de cap manera viure d’esquenes al món, volem ser allà on siguem necessaris.

Principalment, estem en àmbits d’educació, de lleure, de formació en general, però cada membre de la Institució Teresiana estem ficats en mil professions: metges, advocats, empresaris, jutges, infermeres, persones que es dediquen al món artístic… Un ampli ventall de professions.

Què suposa tenir com a referents les primeres comunitats cristianes?

La nostra societat i el nostre temps té unes característiques molt especials, però crec que és una crida de l’Església per tornar als orígens, als primers cristians, al testimoniatge d’aquells que han cregut en el testimoni que han donat els qui han estat amb el ressuscitat, s’hi han trobat, han fet una experiència. Jo crec que això sempre serà un repte per tota persona cristiana.

És un model d’una exigència altíssima. Crec que els primers cristians tenen una vida molt més senzilla que la nostra, perquè la societat d’avui dia és molt més complexa, ambigua i volàtil…, però realment, si apostem plenament per aquest model, és una exigència molt alta: viure en comunitat, compartir els béns, estar pendent els uns als altres, una vida de pregària molt seriosa. Per nosaltres la pregària és molt important.

On sou presents a Catalunya?

Aquí, principalment, a Barcelona. Però som presents en 31 països. L’última presència nostra que ha començat és a Cuba, amb unes dificultats increïbles, però on estem creixent de manera molt significativa. Sembla com si les dificultats fessin que les persones tinguin una entrega radical.  És un orgull i un exemple.

Aquest centenari és una oportunitat per fer balanç del camí recorregut. Què hi veieu?

Jo crec que el primer són referents de les persones, la seva manera de viure el carisma i la comunitat. Persones que ens han empoderat, ens han ajudat  a volar, perquè  han cregut en nosaltres, en el fet que podem portar a terme aquest projecte.

Actualment, quins són els projectes que més us preocupen?

Els nostres projectes a Barcelona responen al que volem i a les crides que sentim del nostre temps. Estan encarats a la promoció de la persona i a la transformació de la societat des del reconeixement de la dignitat de les persones.

El nostre marc de referència són el camp dels nouvinguts, on estem molt presents, els joves, les famílies, la formació reglada i la formació no reglada, i l’ambient sociocultural.

Tenim un projecte que ha nascut fa poc temps, abans de la pandèmia, que es diu “Joves per l’educació” on intentem treballar amb gent jove i amb persones que aniran a treballar al món de l’educació o tot just comencen a treballar-hi. Creiem que és un camí molt interessant per donar a conèixer el nostre carisma.

 I el primer anunci, evidentment, perquè som Església, som Església en sortida i aquí estem treballant.

Una Església com la vol el papa Francesc….

Donem moltes gràcies al papa Francesc pel Sínode, encara l’estem aplaudint! Hi ha molts membres de la Institució Teresiana, no només aquí a Catalunya, arreu d’Espanya, que han tingut un nivell d’implicació molt alta. Ens sentim molt Institució Teresiana, però des de la nostra realitat de cadascú, i portant missatge primer de tot de l’Evangeli, allà on sigui.

Com enteneu la perifèria?

Perifèria, ara mateix per a nosaltres, és el centre on vivim, on treballem amb persones que arriben a la ciutat i que volen una vida millor. Comencem per ensenyar-los a llegir i escriure, a desenvolupar-se, a trobar l’orientació des del servei d’un advocat; al centre obert treballem amb adolescents en risc d’exclusió social perquè tinguin una bona formació; des d’InteRed, una ONG de base mundial, que treballa el tema de la sensibilització a les escoles; el Centre Passatge segurament no toca tant el tema de la perifèria, però sí que mostra sempre la seva sensibilitat sobre aquest aspecte. I si sortíssim de Catalunya, podríem posar molts exemples de projectes que toquen directament o que neixen directament de la paraula “perifèria”.

Sou una associació de laics. Pere Poveda va ser un avançat?

Es va comprometre en la transformació de les realitats properes que veia.

El fet que siguem laics és una porta oberta, perquè si no és des de la instància dels laics, l’Església a Catalunya no hi té entrada.

Com a Institució Teresiana, som dues associacions: l’associació primària, que són persones amb dedicació exclusiva, i després tenim els seglars, diríem, els laics que vivim en matrimoni o solters, o persones que han quedat vídues o persones separades, i que treballen conjuntament. Per tant, tenim un mateix carisma, dues vocacions i un treball conjunt. I no ho entenem d’una altra manera. I volem treballar d’aquesta manera perquè creiem que és la manera més real de fer Església amb la seva diversitat. I així treballem nosaltres.

Pere Poveda no va començar fundant cap convent ni cap escola. Va fundar acadèmies per a dones que havien de ser mestres. Per tant, el seu origen és la formació, des de les dones. Per tant, aquí tenim clarament la nostra empremta.

Com us imagineu el futur?

Mentre la nostra vida tingui sentit i estigui arrelada dintre del nostre carisma, estarem oberts als reptes del futur. Intentarem ser optimistes. El que hem de fer és tenir una resposta als temps que vivim, detectar quines són les necessitats i intentar ser-hi presents amb les forces de les quals disposem, persones convençudes en el missatge de evangèlic i en el nostre carisma. En aquest futur sí que hi ha un repte molt especial: l’esperança, donada des de la fe en Jesús.

Estem vivint aquest centenari amb molt alegria, però també com un punt de partida. És una crida a començar, ben arrelats al nostre carisma i als testimonis que ens han precedit.