Fa un poc més de tres anys que el papa Francesc deia que “tot ésser humà té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar-se integralment, i aquest dret bàsic no pot ser negat per cap país. El té encara que sigui poc eficient, encara que hagi nascut o crescut amb limitacions. Perquè això no disminueix la seva immensa dignitat com a persona humana, que no es fonamenta en les circumstàncies sinó en el valor del seu ésser. Quan aquest principi elemental no queda fora de perill, no hi ha futur ni per a la fraternitat ni per a la supervivència de la humanitat” (FT 107).

Ara, amb l’aprovació de la declaració Dignitat infinita, el papa Francesc recorda els principis fonamentals entorn de la “dignitat” i detalla algunes problemàtiques actuals quan no es reconeix adequadament la inalienable dignitat que correspon a tot ésser humà. Les qualifica com a “reptes” d’aquest segle, enumerant-les així: la centralitat de la dignitat humana, el drama de la pobresa i de la guerra, l’acollida i treball dels migrants, el tràfic de persones, els abusos sexuals, les violències contra les dones, l’avortament, l’eutanàsia i el suïcidi assistit, el descartament de persones amb discapacitat, la teoria de gènere, el canvi de sexe i la violència digital.

Més enllà de tota circumstància, l’Església exhorta ardentment que el respecte a la dignitat de la persona humana se situï en el centre del compromís pel bé comú i de tot ordenament jurídic. Cada persona individual i cada comunitat humana ho ha de fer realitat, comptant amb la protecció i garantia dels estats. Ho hem de fer amb esperança, confiant en la força que neix de Crist Ressuscitat, realització i plenitud de tota vida humana.