Em demanen per a la secció Contrapunt, de Càritas Catalunya, una col·laboració, tot indicant-me que volen incorporar veus que no siguin estrictament d’Església i donin un punt de vista una mica diferent de certs aspectes socials. Acollint-me a aquesta premissa, donat que no tinc cap mena de vinculació amb l’Església, em sembla força interessant parlar en aquest espai de la renda bàsica.
L’altra consideració que se’m fa és que sigui un article que expliqui de forma senzilla què és la renda bàsica, com es finançaria i quins efectes tindria per al conjunt de la població. Aquest és un repte més complicat, donat que s’han de tocar molts conceptes i l’espai de què disposo per poder fer-ho és limitat. Però intentaré, amb el que segueix, posar fil a l’agulla.
Primer de tot, caldria indicar quina és la situació social a la qual ens enfrontem o, dit d’una altra manera, què és el que hauria de solucionar primordialment la renda bàsica. Si fem un cop d’ull a les estadístiques oficials, centrades a Catalunya i focalitzades en el darrer decenni, ens trobem que:
. Al voltant de la quarta part de la població catalana viu en risc de pobresa o exclusió social —particularitzant-ho a la població menor de 18 anys aquest percentatge s’enfila gairebé al 30 %—
. Es dona un elevat índex de desigualtat en la distribució de la renda
. Hi ha una extremada concentració de la riquesa
Els principals mecanismes directes de què es disposa en aquests moments per a fer front a la primera de les tres qüestions apuntades, la greu situació de pobresa, són la renda garantida de ciutadania (RGC) i l’ingrés mínim vital (IMV). Cal assenyalar que ambdues mesures han fracassat estrepitosament en els seus objectius: 1) eliminar la pobresa i 2) possibilitar la reinserció en el mercat laboral.
Ara ens interessa referir-nos al primer d’ells i hem de dir que el balanç és aclaparadorament negatiu. Pel que fa a pal·liar la pobresa —ja no parlo d’eliminar-la—, el que diuen les dades de seguiment és que aquests subsidis no arriben a qui han d’arribar; i això passa, perquè els requisits que s’exigeix al col·lectiu de persones que haurien de ser-ne els seus directes beneficiaris, per una o altra raó els incompleixen i, també, òbviament, perquè no són universals. Les estadístiques, relatives al seu desplegament, parlen que més del 80% de les persones que s’esperava a priori que haurien de resultar-ne els seus principals perceptors no hi han pogut accedir.
Aquests subsidis no arriben a qui han d’arribar; i això passa, perquè els requisits que s’exigeix al col·lectiu de persones que haurien de ser-ne els seus directes beneficiaris els incompleixen i perquè no són universals
Fet aquest necessari preàmbul, toca introduir la definició de renda bàsica. En primer lloc, indicaré que en els 5 o 6 anys darrers —malgrat que el concepte modern es formula acadèmicament a la dècada dels 70 del segle passat, una certa idea amb trets comuns, però, ens remunta a la república democràtica de l’Atenes clàssica—; diversos organismes i personalitats han posat sobre la taula la idea de la renda bàsica.
Entre els més destacats o, si més no, els que han tingut més repercussió: el Fons Monetari Internacional (FMI), en el seu Informe Anual de l’any 2017, el secretari general de l’ONU, António Guterres, en el seu discurs el 2018 a l’Assemblea General, el mateix papa Francesc, la veu més autoritzada de l’Església catòlica, que s’hi refereix en el seu llibre editat el 2020 Soñemos juntos o l’editorial del Financial Times que s’hi va referir també l’any 2020 en plena pandèmia de la COVID i com a solució als problemes econòmics a què es va sotmetre a la població mundial. Tots aquests són exemples que el concepte ha pres una importància rellevant a l’agenda política i social internacional.
Què és la renda bàsica
En tots aquests casos citats, la idea de renda bàsica s’interpreta correctament. Tanmateix, la pregunta que planteja el títol crec que és molt pertinent perquè, quan es fa referència a la renda bàsica, segueix havent-hi una considerable confusió per part de la ciutadania del que significa exactament el terme.
El més senzill, per a respondre la pregunta, és consultar què diu la veu més autoritzada per a fer-ho: la Xarxa Renda Bàsica, que és la secció oficial a l’Estat espanyol de l’organització internacional Basic Income Earth Network (BIEN).
I donen aquesta definició: “La renda bàsica és un ingrés pagat per l’estat, com a dret de ciutadania, a cada membre de ple dret o resident de la societat, àdhuc si no vol treballar de forma remunerada, sense prendre en consideració si és ric o pobre o, dit d’una altra manera, amb independència de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda, i sense importar amb qui conviu”. I s’afegeix, per si no queda prou clar amb l’anterior definició: “una renda bàsica és una assignació monetària pública incondicional a tota la població”.
La renda bàsica és un ingrés pagat per l’estat, com a dret de ciutadania, a cada membre de ple dret o resident de la societat
Hi ha dos trets fonamentals a destacar en aquesta definició: la universalitat, la rep tothom, i la no condicionalitat, no hi ha restriccions per accedir-hi. Aquestes dues qüestions són claus per entendre correctament el concepte. I això ens porta novament al títol, perquè encara hi ha molta gent que confon la renda bàsica amb els subsidis per a pobres, exemples dels quals en són la RGC i l’IMV, abans citats.
A partir de la definició anterior, la renda bàsica sí que és una mesura de política econòmica que pot erradicar la pobresa —per descomptat la pobresa mesurada estadísticament—, a diferència del que com s’ha comentat no han aconseguit la RGC i l’IMV; i pot fer-ho perquè és una assignació econòmica incondicional i universal i la seva quantia es pot relacionar directament amb el concepte —reconegut i utilitzat per totes les agències i institucions dedicats al seguiment i anàlisi de la pobresa— a partir del qual es considera si una persona és pobra: l’anomenat llindar de risc a la pobresa.
Però la renda bàsica no només serveix per eliminar la pobresa, objectiu per si mateix prou destacable. És una mesura que augmentaria la llibertat de les persones, perquè milloraria les condicions de col·lectius com els treballadors precaris, el de les dones que depenen econòmicament de les seves parelles, el dels joves amb poc recursos… i, lògicament, el de les persones pobres, perquè —i aquesta és l’aportació del republicanisme a la seva formulació— no pot haver-hi llibertat sense que les condicions materials per a l’existència estiguin cobertes.
No pot haver-hi llibertat sense que les condicions materials per a l’existència estiguin cobertes
Com es finança la renda bàsica?
Vull deixar clar que soc partidari d’una renda bàsica que suposi una millora substancial de tota aquella població que es pugui considerar no rica i, a més, que la manera de finançar-la no suposi alterar, és a dir, no tocar ni un sol euro de la despesa social —bàsicament sanitat i educació— efectuada per l’estat, allò que coneixem com l’estat del benestar.
Contraposada, és clar, a una forma de renda bàsica que figures rellevants de les teories monetaristes i neoliberals van proposar a les dècades dels seixantes i setantes del segle passat —ara en els últims anys recuperades per altres autors d’ideologia encara més extrema—, en forma d’impost negatiu sobre la renda, però que venen acompanyats de la supressió de la inversió social de l’estat.
Perquè quedi absolutament clar això darrer, val la pena citar l’esmena que es va introduir en la pròpia definició de la renda bàsica al congrés de 2016 del BIEN “Estable en quantitat i freqüència i suficientment alta per a ser, en combinació amb altres serveis socials, part d’una estratègia política per a eliminar la pobresa material i possibilitar la participació social i cultural de cada individu. Ens oposem a la substitució de drets o serveis socials si aquesta substitució empitjora la situació de persones relativament desfavorides, vulnerables o d’ingressos baixos”.
Al començament, quan m’he referit a què hauria de donar solució la renda bàsica, he apuntat tres qüestions, salvada la primera, la greu situació de pobresa, ens hem de referir ara a les altres dues: l’elevada desigualtat econòmica i l’extrema concentració de la riquesa. Aquests dos fenòmens es venen observant de forma creixent des dels anys 80 del segle passat a l’economia mundial i no són, per tant, una particularitat del nostre territori.
El finançament de la renda bàsica passa necessàriament per una reforma de l’impost sobre la renda i també per la introducció d’un impost sobre la riquesa, ja que són les dues úniques formes de reduir i combatre aquestes dues distorsions. Citant dos estudiosos de la matèria (Saez, E. i G. Zucman, “El triunfo de la injustícia”, Penguin random House, Barcelona, 2021): “…sense impostos no hi ha cooperació, ni prosperitat, ni destí comú; per no haver, no hi ha ni necessitat que la nació tingui un president”.
El finançament de la renda bàsica passa necessàriament per una reforma de l’impost sobre la renda i també per la introducció d’un impost sobre la riquesa
Els diversos models que s’han construït per tal d’analitzar el finançament de la renda bàsica (Arcarons, J., J. Bollain, D. Raventós i L. Torrens, En defensa de la renta bàsica. Por qué es justa y cómo se financia, Deusto, Barcelona, 2023), es fonamenten en la idea de la redistribució: en un impost sobre la renda progressiu que permeti transferir des dels més rics al més pobres i en un impost sobre la riquesa que posi fre a la devastadora acumulació i concentració de la mateixa en mans de molt pocs.
Podríem afegir algunes aportacions complementàries provinents d’alguna imposició sobre el carboni, a manera d’impostos mediambientals, ara que la idea del canvi climàtic ha passat a ser considerada una clara amenaça per a la bona marxa del planeta.
Efectes de la renda bàsica
Quan volem enumerar els efectes de la renda bàsica sobre la població, ens hem de basar també en els resultats que donen alguns dels models assenyalats. Encara que hi ha una elevada quantitat d’estudis empírics, en forma de pla pilot, que també aporten alguna informació interessant.
Els models assenyalen la desaparició de la pobresa relativa i que el 80% de les llars mantenen o milloren la seva posició, respecte a una situació en què no existeix la renda bàsica. L’efecte redistributiu amb el nou impost reformat sobre la renda quadruplica l’obtingut amb l’impost aplicat abans. El cost de finançament, els diners que l’estat hauria de posar sobre la taula, estaria una mica per sobre de l’1% del PIB. I amb la complementació d’impostos mediambientals aquest percentatge es situaria al voltant del 0,8%.
Els models assenyalen la desaparició de la pobresa relativa i que el 80% de les llars mantenen o milloren la seva posició
És important destacar que no tothom guanya amb un model de renda bàsica com el proposat —sustentat fonamentalment en una reforma de l’impost sobre la renda i en la introducció d’un impost sobre la riquesa—, hi ha un percentatge d’aproximadament el 20% de les llars que resulten perjudicades i és en aquest segment de població, la de millor posició tant en renda com en riquesa, que recau l’efecte redistributiu esmentat.
Això dona explicació a una pregunta recurrent de la gent quan sent parlar per primer cop de la renda bàsica: i els rics també l’han de rebre? La resposta a la vista del que s’ha dit abans és afirmativa i la raó és que aquella renda bàsica que reben els que no la necessiten o, que no es consideraria just que la rebessin, la retornen amb escreix amb els seus nous impostos, que serveixen per finançar la renda bàsica dels mé desfavorits.
Aquella renda bàsica que reben els que no la necessiten la retornen amb escreix amb els seus nous impostos,
Altres efectes destacables com es citava més amunt es dedueixen dels plans pilot que s’han anat assetjant en diferents països, entre els quals destaquen: una millora substancial de la salut mental, l’impuls a l’emprenedoria, la dedicació a la cura dels fills i de la família o la major participació en entitats socials.
