D’acord, avanço que l’Escola Cristiana no promou l’adopcionisme, doctrina que afirma que Jesús era “fill adoptat” de Déu —per tant, a tot estirar, un home “promocionadet” per la divinitat— sinó que, quan s’escolta la cantarella “hem d’adaptar el cristianisme” —amb la bondat intuïtiva d’arribar a tota la comunitat educativa— no es pot pensar sinó que “per adaptar-lo, abans caldria adoptar-lo”.

És cert que tota imatge de Déu ha de restar oberta —“així és Déu”: inassolible, incomprensible, etc.— o, contràriament, seria idolatria fossilitzada. Alhora, paradoxalment, en el cristianisme l’etern Deus absconditus té “carnet d’identitat” i, per això, per exemple, hi ha dos cops l’any que tota la societat secular és convidada a guaitar pel retrovisor dos mil anys enrere i rememorar la vida d’un jueu (Nadal i Setmana Santa).

Evidentment, avui dia i com sempre s’ha fet —perquè no hi ha mediació extra-cultural en l’home—, cal seguir amb el mestratge de tots els interpretadors d’Aquell qui és la Vida; però interpretar és “dir el mateix sense dir el mateix”, per tant, traduir sense trair, llegar i donar amb l’ajuda creativa de l’Esperit que ens ho fa viure i entendre (Jn 14,26). Els éssers humans som constitutivament hereus i transmissors, i no es pot donar allò que no es té.

Una reflexió: si no s’adopta el cristianisme —encara que sigui en format cultural—, potser millor que no s’adapti, perquè probablement es perdrà el farcit de l’edredó en la bugada i la proposta resultarà freda o farà feredat; és a dir, una herència que haurà perdut la seva gràcia —el tremp profètic— pel peatge dels impostos irenistes d’acontentar a tothom per damunt de tot.

Aquesta recomanació no és estranya en la vida del docent. Quants cops no hem hagut d’impartir alguna matèria que ens ha semblat que “no anava amb nosaltres” i, així i tot, deixant-nos amarar per ella, ha acabat formant part de nosaltres? Cerquem primer el Regne de Déu i la resta, també el com comunicar-ho, se’ns donarà de més a més (Mt 6,33).