Molts estudiosos han difós l’opinió que el Cohèlet és un llibre negatiu envers la vida. El Cohèlet no seria més que un pessimista, ja que tants cops hi llegim el conegut leitmotiv “vanitat i més vanitat, tot és efímer, tot és en va”.

Res més lluny de la veritat. Amb el seu cèlebre ritornello el Cohèlet ens avisa del perill de fonamentar la nostra seguretat en coses que des de sempre considerem que ens fan feliços: els diners, el poder, tenir-ne més. Tot això és vanitat i ha de ser relativitzat.

Una lectura que sàpiga fer justícia al llibre és la que posa a l’altra banda de la balança l’“alegria”, paraula que surt el mateix nombre de vegades que “vanitat”. El Cohèlet dona molt de valor a aquelles petites alegries que neixen de les accions més concretes i bàsiques de l’home, com menjar, la satisfacció d’haver complert, la feina ben feta, la gratuïtat: “Entenc que no hi ha res millor per a l’home que fruir de tot el que fa: aquesta és la seva paga!”

Cohèlet no renuncia a la possibilitat de ser feliç, considera que gaudir del que es fa és un do meravellós de Déu (2,24 i 3,13). El seu llibre té moltes concepcions lluminoses i alegres de la vida que no estan gens malament en un autor al qual titllen constantment d’escèptic i pessimista.

Per això va ser escollit Cohèlet entre tots els llibres canònics per celebrar la litúrgia d’una de les festes més alegres i joioses del calendari jueu, la festa dels Tabernacles, l’“Estació de l’alegria”.