El Parenostre conté la pregària del cor de Jesús i ell ens la donà. És la seva pregària, i només seva, que ha esdevingut la nostra. Conté totes les pregàries que podem fer. És comunitària i ens obre des del començament (Pare nostre) a la comunió dels sants. És la pregària que el Senyor ens va lliurar i va manar que diguéssim. De totes les monicions de l’Ordinari de la missa, la primera, i la més antiga, és la millor: Fidels al manament del Senyor i seguint el seu diví mestratge gosem dir. Fixem-nos: és un mestratge diví (del Senyor Jesús) i és un atreviment (gosem dir). Una gosadia que ve de l’Esperit Sant que ens ha estat donada i que ens introdueix en la intimitat de la Trinitat.
La Litúrgia de l’Església és sòbria en l’ús del Parenostre, justament per ressaltar la seva dignitat. L’empra, seguint el costum apostòlic, en la Litúrgia de les Hores, del matí (Laudes) i del vespre (Vespres). El Parenostre, en l’estructura de la pregària pública i solemne de l’Església, apareix no com a afegitó, sinó com a culminació tant de la lloança del matí com de la súplica del vespre. Els himnes, els salms, els càntics evangèlics no són sinó preparació per proclamar l’oració que el Senyor ens va donar, plenitud de tota lloança i de tota súplica. Per això cal que en la celebració comunitària l’oració del Senyor sigui cantada amb solemnitat. És bellíssima la forma de cantar el Parenostre en la Regla de sant Benet. L’abat, que és expressió de la paternitat divina, canta les set invocacions i la comunitat assenteix amb un amén a cada invocació. Qualsevol cristià, encara que no pugui celebrar les Hores Santes, ha de dir el Parenostre dues vegades al dia, al matí i al vespre. Així s’uneix a la pregària de l’Església que santifica el temps. Així comença i acaba el dia. Sé de famílies que abans de sortir de casa al matí i abans del descans nocturn resen junts el Parenostre. És un costum fàcil i de bon fer.
També en totes les tradicions litúrgiques el Parenostre és recitat abans de participar en la Sagrada Comunió. Després de la Pregària eucarística i abans de fraccionar el pa, els cristians resen l’oració del Senyor i es donen l’òscul de la pau. Només com a fills i germans poden accedir a la taula eucarística.
L’oració del Senyor acompanya el pelegrinatge del poble de Déu cap al Regne de Déu. Ens posa en tensió escatològica pel Regne pel qual sospirem i demanem el seu adveniment (Vingui a nosaltres el vostre Regne). Un pelegrinatge en el qual podem caure en temptació i en el Mal. És la temptació de deixar de creure en Déu i el seu amor i viure sense Déu. Aquesta és la victòria del Mal. Sempre m’ha agradat la petició Faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel. La plenitud de la caritat és el cel. Per tant, demanem que a la terra (en la nostra història) es manifesti l’ordre de la caritat, que inclou la justícia. Aquesta és la voluntat de Déu.
Santa Teresa de l’Infant Jesús deia: “N’hi ha tantes, de pregàries, i totes m’agraden, i com que no sé quina escollir em conformo de dir el Parenostre pausadament, amb un cor atent i amorós.” En l’espiritualitat cristiana primer és la Paraula i, després, el pensament. És deixar que la Paraula adquireixi ressonàncies infinites dins del propi cor. Conscients de tot això, diguem el Parenostre amb la certesa que som fills de Déu, fills en el Fill (Ef 1,5) i els fills adoptius no són menys estimats que els fills naturals i són hereus del mateix testament.
