“Renovo la meva crida a no cedir a la lògica de l’experiència de la guerra, perquè prevalguin els camins del diàleg i de la diplomàcia, que tant poden fer.” És l’enèsima crida del papa Francesc davant els conflictes bèl·lics actuals. Sembla que el món ha renunciat a la pau i que només la veu de les armes és la que es fa sentir. Recollint la crida del Papa trobem, entre d’altres, la Comunitat de Sant’Egidio, que té la pau com un dels seus referents, a més de la pregària i els pobres. El fundador de la Comunitat, Andrea Riccardi, comparteix amb nosaltres unes interessants reflexions en aquest temps que vivim, en paraules del papa Francesc, una “Tercera Guerra Mundial a trossos”.

El Vaticà té una experiència de segles en relacions diplomàtiques. Avui, amb els conflictes bèl·lics oberts, quin pes té la diplomàcia vaticana a nivell mundial?

Joan XXIII, que havia viscut la Primera Guerra Mundial com a soldat, va llançar un missatge abans del Vaticà II: “Les mares i els pares de família odien la guerra: l’Església, mare de tots indistintament, aixecarà un cop més el clam (…) per irradiar-se en precepte de pau suplicant: pau que prevé els conflictes armats, pau que ha de tenir les seves arrels i la seva garantia en el cor de cada home.”

La diplomàcia vaticana, sobretot des del segle XX, ha donat veu a “l’anhel dels pobles”, de les mares i dels pares, de les dones que no volen la guerra. No podem resignar-nos de manera fatalista a la inevitabilitat de la guerra. A Itàlia i en altres països europeus, el desig de la majoria de gent és que s’eviti la guerra i que se segueixin els camins d’un diàleg fort i veritable.

Llavors cal cridar! I actuar com i on es pugui, per tornar a la pau el seu lloc en el futur del món.

El papa Francesc és massa criticat per les seves paraules de pau, però la seva veu és l’única que té el coratge de trencar aquest conformisme oficial i mediàtic, que ha esborrat la pau del discurs públic i del nostre horitzó.

La diplomàcia vaticana no té elements militars ni comercials, on rau la seva força?

La diplomàcia vaticana té com a única força el diàleg, la paraula i la negociació. És una força feble, és veritat, però és l’única que aconsegueix apropar les parts enfrontades. I silenciar les armes. Hem de creure que la pau sempre és possible: depèn de la conjuntura internacional, però en darrera instància també depèn de nosaltres!

Podem i hem d’invertir en diplomàcia i negociació: són camins que encara no s’han recorregut realment. A Ucraïna, la missió humanitària del cardenal Matteo Zuppi, enviat pel papa Francesc, vol establir les condicions d’un futur diàleg treballant pel retorn a Ucraïna dels nens portats a Rússia. Es tracta d’una iniciativa de solidaritat raonable.

“Podem i hem d’invertir en diplomàcia i negociació: són camins que encara no s’han recorregut realment”

Mentre no s’inverteixi realment en la negociació, no es podrà albirar com es pot dialogar. Però cal continuar treballant en aquest sentit. El papa Francesc, de forma inusual, ha donat un senyal i ha obert un camí. I ho ha fet, ho vull reiterar, per amor al poble ucraïnès, que tant està patint, no certament per pro-putinisme.

Sant’Egidio fa una “diplomàcia paral·lela” a la del Vaticà?

Sant’Egidio és un “subjecte internacional” molt particular. No és una ONG especialitzada en mediació o serveis socials. És una comunitat cristiana, nascuda a Roma el 1968, coneguda pel seu treball al costat dels més pobres i dels qui es troben en situació de gran pobresa, però també per la seva tasca en favor de la pau.

En aquest sentit, la iniciativa més coneguda és la signatura de l’acord de pau a Moçambic que va posar fi el 1992 a una guerra de 15 anys amb un milió de morts. Després de la signatura, el llavors secretari de l’ONU, Boutros-Ghali, va parlar de l’èxit de la “fórmula italiana”. La Comunitat, va escriure, “va ser especialment eficaç a l’hora d’implicar-ne d’altres perquè contribuïssin a una solució”. En efecte, els observadors nord-americans, portuguesos, francesos, britànics i de l’ONU es van sumar a les negociacions.

Aquella experiència de diàleg ha estat seguida al llarg dels anys per moltes altres iniciatives a diferents països africans per aturar conflictes, reobrir diàlegs interromputs o reiniciar processos de democràcia i pau. En qualsevol cas, m’agradaria dir un cop més que no, que el Vaticà no és al darrere de les iniciatives de Sant’Egidio. Prenem les nostres pròpies decisions.

Quines lliçons ens deixa aquesta experiència de pau a Moçambic per a altres conflictes en curs?

La mediació que vam dur a terme a Moçambic ensenya, en primer lloc, que la pau sempre és possible, fins i tot entre enemics acèrrims.

La negociació va imposar, lentament però definitivament, un canvi de mentalitat en totes dues parts: a la guerrilla, que va acceptar passar de la lluita armada a la lluita política; però també al govern, que va renunciar al règim de partit únic i va entaular un diàleg amb els seus enemics, als quals fins llavors havia qualificat de “bandits armats”.

“La pau sempre és possible, fins i tot entre enemics acèrrims”

I la pau va ser eficaç: després de la signatura a Roma, va néixer un sistema multipartidista, tot i que amb fragilitats, no va haver-hi venjança després d’una guerra tan sagnant. El record de l’acord de pau que se celebra cada any al país recorda als moçambiquesos (tristament assolats avui per una guerrilla jihadista al nord) el valor de la pau.

Però també ens recorda a tots, en temps tan foscos, que la guerra és una derrota per a la humanitat i que cal cercar la pau en qualsevol situació, deixant de banda les armes. No són paraules retòriques, sinó fruit de la saviesa i l’experiència històriques que tenen en compte l’anhel de pau de tants pobles que pateixen.