La paraula “arca” apareix 26 cops en el relat del diluvi i la paraula “cistella”, 2 en el de la infància de Moisès. El més curiós és que tot i la traducció diferenciada que trobem en algunes bíblies, com la BCI, el terme hebreu emprat per escriure-les és el mateix: tebat. Aquest terme és originari de la llengua egípcia: tjebet, que es tradueix com a “vas, recipient”. Així, es tracta d’un manlleu lingüístic, una pràctica molt comuna al llarg de la nostra història i de la qual el poble d’Israel no n’és aliena.

“Tu fes-te una arca de fusta de xiprer amb compartiments, i calafateja-la per dintre i per fora” (Gn 6,14).

“Quan ja no el va poder amagar més temps, prengué una cistella  de papir, la va untar amb betum i pega, va posar-hi l’infant i la deixà entre els joncs a la vora del Nil” (Ex 2,3).

Llegint aquests versets i tenint presents els relats, pot semblar estrany que la mateixa paraula sigui emprada en hebreu en dos contextos tan aparentment diferents. De tota manera, una mirada més acurada permet observar com es fa referència a una estructura construïda, feta d’elements vegetals, la qual és aïllada perquè no hi entri l’aigua. L’ús de la paraula no és aleatori, sinó que ens aporta una informació addicional, i és que la tebat protegeix de les aigües els seus ocupants, unes aigües que en ambdós casos són perilloses ja que n’amenacen la vida. I és que, teològicament, s’accentua com la salvació de les aigües prové de Déu, una salvació que suposa la recreació de tota la realitat en el relat del diluvi, amb una aliança establerta amb Noè i tota la creació, i una salvació, la de Moisès, que prefigura la salvació dels israelites d’Egipte un cop travessin les aigües del mar Roig.