Déu no és el problema. Ho som cadascú de nosaltres quan no aconseguim trobar Déu, o més ben dit, quan impedim que Ell ens trobi. Tota la història de la humanitat ha viscut i ho viu encara com a recerca de sentit. Certament, Déu no és el problema, sinó la solució als enigmes de l’existència humana. L’home i la dona de tots els temps s’han fet preguntes radicals, entre les quals hi ha la pregunta sobre qui és Déu, sempre unida al sentit de la vida, al seu origen i al seu destí. Però, prou vegades no trobem respostes perquè partim de nosaltres mateixos, dels nostres ídols, dels nostres interessos egoistes.

Sí, hem complicat Déu, tancant-lo en les nostres elucubracions i reduint-lo als nostres esquifits esquemes. Tanmateix, ho tenim fàcil si acudim a Jesús. Ell no sols ens ha parlat de Déu, sinó que ens hi ha fet entrar en relació, un Déu a qui anomena Pare i de qui no sols en podem parlar, sinó amb qui podem establir un diàleg proper, amistós i sincer. La prova la tenim en la pregària del Parenostre. Per tant, per comunicar-nos amb Déu, fem-ho amb el llenguatge que tots podem entendre, des del més petit fins el més gran, que és el llenguatge de l’amor, perquè “Déu és amor” (1Jn 4,8) i ha estat “el primer en estimar-nos” (cf. 1Jn 4,10).

Aquesta és la gran solució que ens dona Jesús quan ens parla de Déu, el seu i el nostre Pare, i ens promet la seva contínua assistència a través del seu Esperit. D’aquesta manera, Jesús ens fa partícips d’un coneixement que sobrepassa les nostres capacitats. Pare, Fill i Esperit Sant intervenen en la nostra vida i amb una relació de comunió plena per ser testimonis creïbles del seu amor.