“Només ens van demanar que ens recordéssim dels pobres, cosa que he procurat de fer amb tot l’interès” (Ga 2,10). Són les paraules que l’apòstol Pau dirigeix als apòstols Jaume, Pere i Joan i que assenyalen una opció molt clara de la primera Església cristiana. D’una manera molt semblant, vint segles després, el cardenal Bergoglio, ja elegit Successor de Pere i abans de posar-se el nom de “Francesc”, ho escolta del seu amic el cardenal brasiler Humes quan li diu: “No t’oblidis dels pobres!” Aquesta és la identitat de l’Església que sap quin és el lloc privilegiat dels pobres en el Poble de Déu.
Fem l’esforç de reconèixer i valorar el compromís solidari de tantes persones anònimes que Déu coneix i sap bé de la seva entrega en favor dels més necessitats. Fer memòria viva del treball fet és un motiu de reconeixement i d’agraïment, però sobretot de projecció d’un camí d’esperança, un camí de present i de futur que segueix obert allà on hi ha més necessitat. Com diu el papa Francesc, “el bé, com també l’amor, la justícia i la solidaritat, no s’aconsegueixen d’una vegada per sempre, sinó que han de ser conquerits cada dia” (FT 11).
Tot això ens ha de dur a una conversió personal constant i a fer realitat la conversió pastoral que demana qualsevol reforma d’estructures, procurant que “totes elles es tornin més missioneres, que la pastoral ordinària en totes les instàncies sigui més expansiva i oberta, que col·loqui els agents pastorals en constant actitud de sortida i afavoreixi així la resposta positiva de tots aquells a qui Jesús convoca a la seva amistat” (EG 27). Tota estructura és vàlida si està al servei d’una causa justa i de la dignitat humana.