Dins Catalunya Cristiana de data 14-4-2024 hi havia un meu article en què, entre altres coses, demanava de “fomentar l’esperança en un més-enllà després de la mort, on l’ésser humà trobarà la plenitud dels seus anhels, així com una pietosa justícia enfront del ‘misteri d’iniquitat’ que des de sempre corromp el món”. Doncs bé, experiències que he tingut recentment m’han esperonat a continuar aquest tema, sobre el qual caldrien moltes consideracions, però em limitaré a tres.
Hi ha una consideració diguem-ne pràctica que va ser exposada per l’apologista Arnobi Africà a principis del segle IV, després represa per altres autors, com el català Ramon Sibiuda (mort en 1436), i formulada definitivament pel matemàtic, físic, filòsof i escriptor francès Blaise Pascal (1623-1662) en el seu llibre pòstum Pensées sur la religion et sur quelques autres sujets (fragment 418 o 233). És l’anomenat pari (juguesca o aposta). Concretament, Pascal diu que, sobre l’existència o no de Déu i d’un més-enllà, tothom es veu obligat a prendre una opció i que, en la pràctica, l’opció positiva és la més convenient. En efecte, si existeix Déu i un més-enllà, com professen els cristians, i hom es comporta d’acord amb tal previsió, obtindrà un bé incommensurable; i si no existeix, no haurà perdut res, perquè haurà menat una vida honesta i tranquil·la.
Després hi ha una consideració diguem-ne racional que ja he apuntat abans i ara desenvolupo una mica. L’home observa que des de sempre el món està corromput pel mal i per això és ple d’injustícies o iniquitats, comprenent-hi tota mena de penes i dolors, que no s’explica —d’aquí el terme “misteri d’iniquitat”. D’altra banda, també observa en el món i en l’univers un ordre fonamental, que li fa pensar que existeix una lògica, una racionalitat que tot ho governa (en aquest sentit, és molt interessant el llibre Dieu, la science, les preuves, de M.-Y. Bollore i O. Bonnaissies, traduït fa poc al castellà). I en dedueix que ha d’haver-hi per força una compensació de les injustícies o iniquitats, com també del sofriment, compensació que, no trobant-se en aquesta vida, ha de trobar-se en una altra, la que anomenem vida eterna.
Finalment hi ha una consideració diguem-ne mística que també he insinuat. El cor de l’home té uns anhels que en aquest món mai no arriben a la plenitud. Per això confia en un més-enllà en què s’assoleixi aquesta meta. És allò que sant Agustí (segles IV-V) diu al bell començament de les seves Confessions, obra cabdal en la història del pensament i de la literatura: “Ens vau fer per a vós, Senyor, i és inquiet el nostre cor fins que no reposi en vós.” Semblantment va poetitzar el nostre Verdaguer (1945-1902): “Lo cor de l’home és una mar, / tot l’univers no l’ompliria” (Canigó, “Cant de Gentil”). En definitiva, l’ésser humà no pot deixar de creure que està obert a un Do que l’emplenarà del tot, que més enllà de l’horitzó visible la vida continua en una forma inefable, que la seva existència, sigui com sigui, té un sentit, i que és cridat a gaudir d’una pau completa i a fondre’s, sense perdre la seva individualitat, amb l’Únic Vivent.
