La longevitat en els països desenvolupats ha esdevingut una fortalesa i una feblesa.

L’esperança de vida és molt àmplia, i la qualitat d’aquesta vida també s’ha elevat notablement pel que fa a generacions anteriors. Però l’Estat del benestar, tan aconseguit durant tants anys, està entrant en crisi per sobrecàrrega de persones grans i manca de joves que cotitzin per mantenir les pensions. I cada vegada hi ha menys nens que renovin la societat.

Com a resultat d’aquesta tendència demogràfica, en aquest moment, una part important de la població europea d’entre 45 i 65 anys està cuidant persones grans, sigui de manera constant o alternada amb cuidadors o institucions. I la proporció entre ancians que requereixen cures, en relació amb els que els poden atendre, cada vegada serà més gran: el 2050 el 34% de la població serà major de 60 anys.

Molts es pregunten, en veure el deteriorament lent dels seus pares i avis, quin sentit pot tenir la vellesa, tan prolongada. Els dolors que tants cops acompanyen la decrepitud, la pèrdua de memòria, o la demència o l’Alzheimer.

Doncs un primer sentit per a les generacions més joves és complir el quart manament (4M): honrar la gent gran. Estimar-la, endolcir-los la vida, correspondre als seus esforços ja esgotats, retre l’homenatge del respecte i la gratitud. El 4M és una actitud de realisme i d’agraïment cap als qui ens han obert camins i ens han possibilitat l’existència.

I és una forma pràctica de donar glòria a Déu, que va veure que era bo. Amb tot i les dificultats.