Antonio Millán-Puelles apunta que la virtut és el fi de l’educació. Podríem dir moltes coses sobre les tendències actuals en pedagogia; sobre metodologies d’innovació; sobre la Competència Digital Docent i l’ús de la tecnologia; sobre les anomenades Situacions d’Aprenentatge. I tot això seria interessant. De fet, en això estem els que ens dediquem a educar: hi ha molt per aportar en cadascun d’aquests camps educatius. Però cal no oblidar la direcció de la brúixola que hauria d’orientar l’educació. No és el mateix cercar innovar que innovar per buscar la virtut; o cercar l’ús de la tecnologia que emprar la tecnologia per al bé. És tan important aquesta distinció, que en depèn que no confonguem els mitjans amb els fins. Filant més i per no caure en una visió voluntarista, purament espartana o estoica, continua el filòsof argumentant en el llibre La formación de la personalidad humana (Rialp, 1983) que l’educació en virtuts és important, no tant per ser l’objectiu de la vida —que més aviat seria la felicitat, viure bé en el sentit que apunta el telos grec—, sinó per esdevenir el mitjà per assolir-ho. És a dir, que la virtut, que és el fi de l’educació, ajuda que arribem a ser el que som cridats a ser.

L’educació en virtuts no passa de moda i no pot passar perquè correspon a una realitat profunda que toca de ple el nucli de l’antropologia humana. Per això precisament, les institucions catòliques, que per ser-ho s’han de preocupar d’educar en aquesta direcció, han d’estar atentes a les novetats culturals susceptibles d’esdevenir oportunitat per al creixement personal. És el cas de l’esport. Els esportistes d’elit són coneguts pels estudiants de qualsevol edat i ofereixen exemples de virtut molt destacables. La vida de l’esportista ofereix multitud de similituds amb la vida de l’estudiant, i això posa a la nostra disposició una àmplia font de models, tan necessaris en els nostres dies. Malauradament, el focus majoritari dels mitjans no és precisament l’educatiu, però aquí rau la nostra tasca de transformació: la tasca de la Comissió Episcopal per a l’Educació i la Cultura, que ha posat en marxa una Pastoral de l’Esport al servei de les diòcesis espanyoles, coordinada pel sacerdot i exjugador internacional d’hoquei Carles Ballbé; la tasca dels organitzadors de les jornades Esport i fe (https://deporteyfe.com, amb el suport de la congregació salesiana i de l’arxidiòcesi de Sevilla per a l’edició del 2024) o dels graus d’educació de les universitats CEU de Barcelona i Madrid amb la seva iniciativa de jornades universitàries Virtus, així com de tants altres que creuen en aquesta relació estreta entre virtuts i activitat física, ja sigui competitiva o recreativa.

Continuem atents a les novetats culturals que poden despendre bé, veritat i bellesa sense perdre l’horitzó per dirigir l’acció educativa cap a allò important.