La notícia que les clarisses de Belorado han trencat l’obediència amb l’Església catòlica, i s’han acollit a l’autoritat d’un personatge que s’autodenomina bisbe, ha saltat als mitjans de comunicació.

Fins a les tertúlies dels establiments públics es parla ara de la clausura. Els més grans s’entretenen a explicar el que són els monestirs i la vida monàstica. Perquè, encara que no ho sembli, aquesta terminologia va desapareixent del llenguatge del carrer.

No perdrem el temps a comentar la incoherència de les “dames pobres” —nom posat pels fundadors, sant Francesc i santa Clara, que van pretendre que les germanes visquessin sense propietats ni dot. El mandat del sant d’Assís, de venerar el Papa i els sacerdots, l’eludeixen les germanes cismàtiques, i desautoritzen el Vicari de Crist i tota l’Església catòlica d’ençà del papa Pius XII.

El conflicte s’origina per les dificultats de vendre un monestir per poder comprar-ne un altre. Sembla que les maneres dels bisbats implicats i del mateix Vaticà no han estat del grat de les monges. Encara que no totes s’han sumat a la protesta. A part de qui ha canviat una comunitat canònica, hi ha les monges més grans, algunes amb problemes de demència. I en aquest cas, qualsevol notari donaria per no vàlides les seves decisions.

I si doctrinalment patinen, en el cas de l’àmbit de dret de la propietat ja es veu que també. Segons Miguel Campo Ibáñez, professor de Dret Canònic a la Universitat de Comillas, no poden disposar de les propietats segons el seu capritx; afirma que “és cert que les propietats pertanyen a la persona jurídica del monestir de Santa Clara, però no a les setze religioses en particular”. Imaginem que cada església o convent que es tanca es repartís entre els seus últims residents. Un patrimoni que no compren personalment, els que habiten l’edifici, quan ingressen a la comunitat. El patrimoni pertany a l’Església, és a dir, a les generacions anteriors que el van habitar, al poble fidel que va col·laborar per fer-lo, però, en absolut, a una o unes persones en particular.

El sentit de propietat, tot i la millor de les intencions, corromp els objectius mateixos d’una institució que no es va crear com una empresa particular. Tant se val que parlem d’una institució esportiva o social, en la qual el president corresponent confon els objectius de la institució amb els seus propis, i actua com a propietari de l’entitat, com si parlem d’una entitat religiosa, com és el cas de les clarisses.

Molt sovint, les discrepàncies a l’Església se saldaven amb un abandonament de la fe, és a dir, amb la secularització. Ara és una secularització inversa, on es remarquen les diferències amb la jerarquia i aquesta queda situada fora de la religió, és a dir, són els Papes i els bisbes els no catòlics, els cismàtics.

Dit això, penso que el que ha fallat ha estat el diàleg. I no em refereixo als comunicats que hi ha hagut. Ni a les respostes, que també n’hi ha hagut. Em refereixo als silencis davant les respostes que s’anaven donant.