Des de petita, Claudia del Castillo sempre ha tingut la inquietud del voluntariat. Durant gairebé quatre mesos ha pogut realitzar el seu somni a Nuestros Pequeños Hermanos (NPH) Guatemala, on ha prestat el seu servei com a fisioterapeuta. De la seva estada a Guatemala s’emporta moltes vivències, marcades per l’amor als més petits i la convivència amb altres voluntaris.

Sabies què et trobaries en arribar a Guatemala?

M’ho havien explicat molt bé, però una cosa és que t’ho expliquin i una altra és viure-ho. Recordo que quan vaig arribar em van acollir molt bé. Des del primer moment em vaig sentir integrada. Per a mi, no va ser complicat. És veritat que a nivell cultural hi ha moltes diferències, però t’hi adaptes ràpid i a NPH t’ho fan molt fàcil. Allà tenen molt marcat el concepte de família: tots són família. I quan tu hi arribes, també fas part d’aquesta família. Els cuidadors dels nens, els voluntaris, els treballadors… tots t’acullen com un més de la família.

Quina era la teva feina?

Jo estava al voluntariat de fisioteràpia, amb nens amb necessitats especials. Va ser molt intens, però molt gratificant.

Què et va impactar més?

Que ets un més. Jo no em sentia estranya. Sobretot, em va impactar que no sabia que es podia estimar tant uns nens en tan poc temps. Realment ells van fer que aquest vincle es creés, ho van posar molt fàcil. Et donen tant d’amor, tanta estimació, que no saps ni com explicar-ho.

De retorn, què t’has endut a la motxilla?

Sobretot, el valor de compartir, l’empatia, l’estimació… d’una banda, em va costar tornar perquè, per a mi, és una segona família. Però no em va costar tant adaptar-me, com m’esperava, encara que hi ha dies en què marxaria novament a Guatemala. Continuo en contacte amb els nens perquè les voluntàries m’envien vídeos, missatges… mai no es perd el contacte. A més, tinc un nen apadrinat.

Com és això?

És un nen del grup dels més petits. Una setmana abans de tornar, més o menys, li vaig preguntar si volia que jo fos la seva padrina. Va ser un moment molt bonic perquè només dir al nen que jo seria la seva padrina, es va sentir el més feliç del món. Em pensava que arrencava a plorar per l’emoció! Això cal valorar-ho. T’adones que amb poc són feliços i això aquí no ho valorem.

T’ha canviat l’experiència a Guatemala?

Em noto diferent. Crec que penso més en els altres que en mi. Tinc més ganes de donar, de compartir… Quan vaig tornar, em vaig adonar que em queixava per qualsevol cosa i ara veig que el que jo pensava que eren problemes només eren coses a resoldre. Allà t’adones del que realment és un problema.

Recomanes aquest voluntariat?

Sí, cent per cent. Tu hi vas amb la intenció d’ajudar, però realment ells et donen molt més del que tu n’esperes. Aprens molts valors. I realment NPH és un lloc segur, on et cuidaran molt bé, no et faltarà res i seràs un més de la família.