El 15 de juny es compleixen vint anys de la divisió de l’arquebisbat de Barcelona i, per tant, de la creació de les noves diòcesis de Terrassa i Sant Feliu de Llobregat.

Així com el 26 de maig passat Sant Feliu va fer la seva celebració, el dissabte 15 de juny és el torn de Terrassa, amb una missa a la catedral, a les onze, presidida pel nunci del Papa a Espanya, Bernardito Auza, i concelebrada pel bisbe Salvador Cristau, el cardenal Joan Josep Omella i l’arquebisbe Joan Planellas, entre d’altres. Tot seguit, a les 12:30h, hi haurà un gran refrigeri popular al pati de l’escola Vedruna-Vall de Terrassa.

A les vigílies de la celebració hem conversat amb Mons. Salvador Cristau sobre què va significar aquell moment històric de la divisió, que ell va viure en primera línia, així com sobre els vint anys transcorreguts i el moment actual.

El 15 de juny es compleixen 20 anys de la creació de la diòcesi de Terrassa, el 2004. Quina valoració en fa?

És un motiu de goig i sobretot de donar gràcies a Déu, perquè hem pogut viure aquests vint anys de creixement i veure com anava consolidant-se una nova diòcesi i com el poble fidel s’hi anava integrant amb il·lusió i moltes ganes.

Vostè es va adscriure a la diòcesi de Terrassa quan el bisbe Josep Àngel Saiz el va nomenar vicari general. Com va viure els inicis del nou bisbat?

Per mi ha estat una experiència certament motivadora i engrescadora. Els primers temps van ser també així: molt engrescadors, vivint des de la fe una aventura sobrenatural, amb molta il·lusió i molt de treball, sobretot amb els col·laboradors més propers. Penso que les dificultats ja han estat oblidades i ara sobretot el que vivim és la pau i la tranquil·litat de caminar com a Església diocesana.

“Les dificultats ja han estat oblidades i ara sobretot el que vivim és la pau i la tranquil·litat de caminar com a Església diocesana”

En alguna ocasió, Mons. Saiz Meneses, actual arquebisbe de Sevilla, ha reconegut que en el procés havia faltat certa pedagogia. Hi està d’acord?

Certament que la notícia de la divisió va ser ser molt sorpresiva. Jo mateix, que treballava a l’arquebisbat de Barcelona com a secretari general i canceller, no vaig saber res fins a la tarda anterior, quan el cardenal Ricard Maria Carles em va cridar i em va comunicar que l’endemà sortiria la notícia. A més, pel meu càrrec em va tocar llegir la butlla Christifidelium salutem, per la qual sant Joan Pau II erigia les noves diòcesis, el 15 de juny de 2004, amb els noms dels respectius bisbes, de les catedrals i els límits geogràfics. Per tant, sí que va ser una sorpresa. Per a alguns va ser una sorpresa negativa però per a molts d’altres va ser positiva, perquè entenien que la finalitat era la d’afavorir una proximitat més gran dels fidels en relació amb els pastors i la cúria.

“Pel meu càrrec em va tocar llegir la butlla ‘Christifidelium salutem’, per la qual sant Joan Pau II erigia les noves diòcesis, el 15 de juny de 2004”

En quin moment es troba la diòcesi? És un moment de consolidació? Encara hi ha el repte de crear consciència diocesana?

La diòcesi ja està consolidada, cosa que vol dir que hi ha consciència de diòcesi i que hi ha una identitat pròpia. Ara bé, no podem estar cofois, sempre hem de continuar creixent humanament, en el sentit de l’evangelització i d’una presència de l’Església cada vegada més capil·lar en els àmbits social i cultural.

Quan era rector de la basílica de la Mare de Déu de la Mercè a Barcelona estava molt vinculat amb el treball de les Germanetes de l’Anyell. A Terrassa també ho està amb la Comunitat del Cenacle. El contacte amb els marginats ha marcat el seu ministeri?

L’acció caritativa i social és una prioritat i, juntament amb la predicació de la Paraula i la celebració de la fe, configura la vida de l’Església. Certament que hi ha unes mancances de tipus econòmic, però també psicològiques i afectives. La soledat afecta moltíssima gent, més de la que es parla i de la que podem comptabilizar.

“La soledat afecta moltíssima gent, més de la que es parla i de la que podem comptabilizar”

Veiem molts problemes com les drogodependències o el suïcidi que denoten una manca de sentit vital. Com l’Església pot fer arribar la seva proposta a la societat?

Una cosa que ha de fer l’Església a través de les escoles i dels centres de formació és il·luminar el sentit de la vida i el sentit de les que coses que fem. Moltes vegades actuem sense pensar gaire, simplement fem alguna cosa perquè ens agrada o perquè així ens ho manen. Malauradament hi ha molta supercialitat i una tendència a pensar només en nosaltres mateixos. Per això hi ha paraules molt maques com llibertat o amor que han de ser il·luminades per la fe.

CULTURA VOCACIONAL

Una vida superficial dificulta la pregunta per la vocació? Cal més cultura vocacional?

Certament, hi ha manca de cultura vocacional. Quan els joves han de prendre una decisió i escollir un camí moltes vegades opten pel més fàcil, el que els donarà més diners o el que els satisfà més. Cosa, d’altra banda, del tot comprensible. Ara bé, caldria que es fessin una pregunta afegida, sobretot les persones creients: “I Déu, què té a dir-hi? Què vol Déu de mi?”

L’any 2006 va néixer el Seminari de Terrassa, del qual vostè va ser rector fins al seu nomenament com a bisbe titular. Per què a Terrassa van optar per un Seminari propi, a diferència de Sant Feliu de Llobregat, que va mantenir la vinculació amb Barcelona?

Quan es van crear les noves diòcesis, els seminaristes que aleshores s’estaven formant al Seminari Conciliar de Barcelona es van distribuir per raó del domicili familiar. A partir d’aquest criteri, a Terrassa teníem un grupet d’una dotzena de seminaristes, als quals se’n van afegir alguns més. Durant dos anys els seminaristes de Terrassa van continuar a Barcelona, fins que les monges Comendadores de Sant Joan de Jerusalem van cedir-nos la seva casa de Valldoreix, a Sant Cugat del Vallès, quan van tancar la comunitat i es van traslladar a Àlaba. El 29 de juny del 2006 el bisbe Saiz Meneses va signar el drecret per la constitució del Seminari Major Diocesà de Terrassa, Sant Joan Baptista. Evidentment es va fer després d’haver-ho consultat i obtingut el vistiplau per part de tots els consells diocesans.

La creació del nou Seminari va anar acomanyada d’una explosió vocacional. Més recentment, aquest 28 de maig va instituir el lectorat a sis seminaristes a la capella del Seminari a Valldoreix. Quin balanç fa de la trajectòria del Seminari? Quin és el moment actual?

El Seminari de Terrassa es troba ara en un dels millors moments. No pel nombre de seminaristes —aquest curs en són divuit, però anys enrere n’havíem estat més—, sinó per l’ambient i la base humana, perquè és un grup que humanament és mol bo. Com passa a tots els seminaris, de vegades et trobes persones problemàtiques i aquí ve la tasca de discernir què és el que més els convè, i si el Seminari és o no el seu lloc. Des d’aquest punt de vista, actualment és un moment molt bo i agradable per als actuals formadors. Pel que fa a l’experiència d’aquests anys, és apassionant si t’agrada l’educació i la formació. Jo havia passat set anys de vicerector del Seminari Conciliar de Barcelona i, per tant, ja tenia un rodatge quan vaig ser nomenat rector del Seminari de Terrassa.

“El Seminari de Terrassa es troba en un dels millors moments, no pel nombre de seminaristes, sinó per l’ambient i la base humana”

A la llum de les noves directrius vaticanes, quin és el repte dels seminaris de casa nostra?

El repte no és tant dels seminaris com de la pastoral vocacional. En general, tots els seminaris de Catalunya i d’Espanya, que són els que jo conec, s’assemblen, en el sentit que seguim unes mateixes línies i ens trobem molt sovint. Cada any fem una trobada de rectors i formadors a nivell espanyol, i pel que fa a Catalunya és un cop al mes. Per tant, hi ha molta coordinació, comunicació i compenetració. El repte, doncs, és la manca de cultura vocacional, la secularització i la crisi de la família.

Però hi ha cap directriu pel que fa als seminaris catalans, o els de la província eclesiàstica de Barcelona, cap a una major confluència?

Des de la Santa Seu hi ha unes orientacions perquè ens anem unint per crear comunitats més d’ambient formatiu. Hi ha aquesta orientació de futur i estem en això, sí, però quant a col·laboració i coordinació ja és molt destacat tot el que s’està fent.

“Des de la Santa Seu hi ha unes orientacions perquè ens anem unint per crear comunitats més d’ambient formatiu”

CULTURA DE LA VIDA

El dissabte 1 juny, al santuari diocesà de la Mare de Déu de la Salut a Sabadell, va presidir la Trobada per la vida amb el lema “La vida, do de Déu”. L’acte va ser organitzat per l’associació Casa Guadalupe. Quina és la importància del treball a favor de la vida tant d’aquesta entitat com del Projecte Raquel?

La realitat de l’avortament és terrible. Conec metges que se la troben a la consulta i que la viuen de forma molt dramàtica. Casa Guadalupe va sorgir a partir de la iniciativa d’unes famílies que, mogudes per aquesta inquietud, van voler fer alguna cosa per ajudar que noies gestants tiressin endavant el seu embaràs. Van començar amb una primera casa a Sabadell i després en van obrir una a Terrassa. Són centres de dia on reben formació, acompanyament i ajuda material, psicològica i espiritual. Després de l’estiu tenen previst obrir una tercera casa, també a Terrassa, per a noies amb els seus fills que no tenen on viure o que ho fan de forma molt precària, de vegades en situació de relloguer. Pel que fa al Projecte Raquel, té el seu origen als Estats Units i vol ajudar sobretot les dones, encara que també està obert als homes, que han tingut un avortament i que després, amb els anys, se senten marcades per una ferida a la consciència i al cor.  

“Després de l’estiu tenen previst obrir una tercera Casa Guadalupe, també a Terrassa, per a noies amb els seus fills que no tenen on viure”

El bisbat de Terrassa organitza cada any les Jornades Transmet. Quines oportunitats ens ofereix la nostra societat per a l’evangelització?

Els reptes són molts. No cal dir que vivim en una societat molt secularitzada en què fins i tot comencen a faltar els criteris i els elements històrics que han afaiçonat la nostra cultura, de profundes arrels cristianes. El teixit cultural cristià s’ha anat diluint, com de fet passa al conjunt d’Europa. Per tant, el repte és portar l’evangeli a una societat secularitzada que, moltes vegades, està influïda per tòpics i prejudicis que tenen poc a veure amb la realitat. Ara bé, dit això, també hem de valorar tots els aspectes positius. Gràcies a Déu, a la nostra diòcesi, la Delegació de Joventut mou una gran quantitat de joves. També comptem amb el Seminari com una realitat que des del primer moment s’ha anat consolidant i donant fruits, així com amb les parròquies i tota la tasca que duen a terme enmig de la societat. A nivell d’organització interna del bisbat, hem fet un procés de reorganització. Tot plegat per facilitar l’evangelització, per fer arribar la paraula i la presència del Senyor al món i als nostres germans.

“El repte és portar l’evangeli a una societat secularitzada que està influïda per tòpics i prejudicis que tenen poc a veure amb la realitat”

Les esglésies de Sant Pere havien estat la seu de l’antiga diòcesi d’Ègara, a Terrassa, entre els segles V i VIII. De què ens parlen aquestes arrels i com connecten passat i present?

Les tres esglésies d’època visigòtica —Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, l’antiga catedral— són edificis de pedra que ens parlen de persones que han viscut aquí mateix fa molts segles, en concret del segle V, quan va començar el bisbat d’Ègara. Ens parlen, per tant, d’una fe arrelada ja des d’abans, així com del testimoni d’aquests germans nostres avantpassats que van viure la mateixa fe que nosaltres. Per tant, és un passat que ens marca i configura el present.

“Les esglésies de Sant Pere ens parlen del testimoni d’aquests germans nostres avantpassats que van viure la mateixa fe que nosaltres”

Juntament amb l’alcalde de la ciutat, Jordi Ballart, el dimecres 25 d’octubre 2023 va presentar al papa Francesc la candidatura de la Seu d’Ègara per ser inscrita a la Llista Indicativa de Patrimoni Mundial de la Unesco. Què afavoriria aquesta decisió?

Afavoriria que vingués més gent de visita, que s’inclogués a les rutes turístiques i que es publicités més aquest patrimoni, tal com ja està fent Catalonia Sacra, i que fos més conegut a nivell cultural tant a Catalunya com Europa. Però la candidatura i la inscripció és un procés lent.