El Vaticà ha publicat un document titulat El Bisbe de Roma que presenta una reflexió sobre la jurisdicció del Papa a nivell ecumènic, destacant la necessitat de superar les divisions.
“La qüestió del primat ja no es veu només com un problema, sinó també com una oportunitat per a una reflexió comuna sobre la natura de l’Església i la seva missió en el món”, s’hi llegeix.
El document d’estudi, difós pel Dicasteri per a la Unitat dels Cristians, aborda la qüestió del “primat i la sinodalitat en els diàlegs ecumènics, i en les respostes a l’encíclica Ut unum sint”, de sant Joan Pau II.
Segons el Vaticà, el ministeri petri del Bisbe de Roma és “intrínsec a la dinàmica sinodal, així com a l’aspecte comunitari que involucra tot el Poble de Déu i a la dimensió col·legiada del ministeri episcopal”.
La qüestió de la primacia del Papa és un dels principals temes de diàleg entre les diferents Esglésies cristianes
Tot i que alguns reconeixen que el Bisbe de Roma té un primat “d’honor”, el principal desacord radica en la competència d’aquest primat, perquè les altres comunitats fundades pels primers deixebles de Jesús es consideren, en molts casos, amb la mateixa dignitat que la de Roma.
De fet, alguns sostenen que “des de l’Església primitiva, el cristianisme es va establir en principals seus apostòliques que ocupaven un ordre específic, sent la seu de Roma la primera”, indica el document.
Per als catòlics, la primacia del Papa no és només una qüestió d’honor, sinó de ple poder de govern.
El document d’estudi El Bisbe de Roma és el primer que resumeix “tot el debat ecumènic sobre el servei del primat de l’Església” des del Concili Vaticà II.
El nou document vaticà, que apareix després de tres anys de treball, resumeix unes 30 respostes i 50 documents del diàleg ecumènic sobre el tema.
El Dicasteri per a la Promoció de la Unitat dels Cristians assenyala que les contribucions recollides “han contribuït significativament a la reflexió sobre la qüestió del primat i la sinodalitat”, mostrant “un acord sobre la necessitat d’un servei d’unitat a nivell universal”.
El text destaca les crides rebudes a favor “d’una major atenció i valoració del context històric, que va condicionar l’exercici de la primacia en diferents regions i èpoques”.
Per exemple, els dogmes del primat papal i de la infal·libilitat van ser proclamats durant el Concili Vaticà I, el 18 de juliol del 1870.
El nou document vaticà admet que aquestes definicions dogmàtiques “constitueixen un obstacle important per als altres cristians”, registrant peticions perquè “l’Església catòlica busqui noves expressions i vocabularis que, tot i que fidels a la intenció original, s’integrin en una eclesiologia de comunió i s’adaptin a l’actual context cultural i ecumènic”.
Apuntant al segle XXI, diferents contribucions destaquen “la mútua interdependència entre primat i sinodalitat en tots els nivells de l’Església, i l’exigència consegüent d’un exercici sinodal del primat”.
Qüestions com l’exercici de la primacia a nivell regional i universal han sorgit, en particular, en el diàleg ortodox-catòlic
“Un major èmfasi en el ministeri del Papa en la seva Església particular, la diòcesi de Roma, ressaltaria el ministeri episcopal que comparteix amb els seus germans bisbes i renovaria la imatge del papat”, indica el text.
Segons el Vaticà, els “diàlegs ecumènics en curs han permès comprendre més bé, a la llum de les pràctiques del primer mil·lenni, que sinodalitat i primat són realitats correlatives, complementàries i inseparables”.
Una de les propostes llançades preveu la promoció de la “comunió conciliar”, a través de reunions periòdiques entre els líders de les Esglésies d’arreu del món, “per fer visible i aprofundir la comunió que ja comparteixen”.
