És probable que els deixebles visquessin amb Jesús situacions de tempesta al mar de Galilea semblants a la que es descriu a l’evangeli. El relat té una estructura típica de la narració d’un miracle. La descripció de la situació de necessitat: un temporal que fa témer l’enfonsament de la barca. La petició: els deixebles demanen a Jesús que els salvi. El miracle: Jesús increpa el vent i el mana callar. La demostració del miracle: “El vent amainà i seguí una gran bonança.” La reacció dels presents: plens de respecte es pregunten qui és Jesús que fins i tot “el vent i el mar l’obeeixen”.
En temps de Jesús el mar era vist com un lloc tenebrós, on regnaven les bèsties i els esperits del mal. El fet que Jesús increpi el mar ens recorda els exorcismes quan Jesús ordena sortir els esperits malignes dels endimoniats i els fa callar. També ara els esperits del vent i les onades obeeixen la paraula de Jesús. Veiem novament com Jesús és descrit amb els mateixos trets de Déu, com els que llegim en el Salm 107,28-29 quan uns comerciants, que navegaven per la mar i van ensopegar amb una tempesta, cridaren el Senyor perquè els salvés. Déu després de ser implorat transforma el temporal en bonança, apaivaga les onades de la mar i retorna la calma.
Marc inclou una frase que afegeix un sentit nou al miracle: la por i la manca de fe. Si els deixebles creguessin que Jesús és el salvador, el fill de Déu, la resurrecció i la vida, no tindrien por, malgrat que Jesús “dormia” (la filla de Jaire i Llàtzer també estaven “dormint”), perquè sabrien que la mort no té l’última paraula. La mort no és la fi de res. Els creients viuen per sempre malgrat que arribi “aquell dia”. Marc sempre relaciona l’expressió “aquell dia” amb la mort i la resurrecció de Jesús: “aquell dia” que l’espòs els serà pres (Marc 2,20), “aquell dia” que “dorm” a la barca (Marc 4,35) i fins “aquell dia” que begui vi nou en el Regne de Déu (Marc 14,35).
Certament que moltes vegades en l’Església, simbolitzada per la barca, ens passa com als deixebles. Jesús sembla que està “adormit”, mentre nosaltres patim una gran tempesta en les nostres vides. Però Jesús hi és. No ens deixa mai sols. Ens ho creiem? O som porucs i encara no confiem en Jesús? Certament que podem tenir grans tempestes en les nostres vides, d’incredulitat, de feblesa i de no saber per on tirar, però amb Jesús arriben grans bonances que ens faran mostrar gran respecte i amor per aquell “que fins el vent i el mar l’obeeixen”.
