En el context de la presentació de les ofrenes de la celebració eucarística, un cop feta la presentació del pa i del vi per tal que esdevinguin el Cos i la Sang del Senyor, ens recorda el número 76 de l’Ordenament General del Missal Romà que el sacerdot es renta les mans a un costat de l’altar, ritu amb el qual s’expressa el desig de la purificació interior.

Sovint hem escoltat que fer el ritu del lavabo de la missa no té sentit perquè el sacerdot ja té les mans netes o bé no se les ha embrutat a l’hora d’agafar les ofrenes de la missa. Cal recordar, però, que el ritu del lavabo de la missa existeix almenys dos segles abans de la presentació de les ofrenes, com testimonien les Constitucions apostòliques, Teodor de Mopsuèstia (+428) i el Pseudo-Dionís. Per tant, és un gest de purificació interior que ja sant Ciril de Jerusalem explica als neòfits amb aquestes paraules: “Heu vist ja que el diaca donava l’aigua per a les ablucions al sacerdot i als preveres que envolten l’altar de Déu. No els la donava pas per a les taques corporals; no és això. Perquè al començament entràreu al temple sense taca corporal. Però és el símbol de la necessitat de purificar-nos totalment dels pecats i de rentar-nos de totes les iniquitats. I ja que les mans són el símbol dels actes, ens les rentem fent al·lusió clarament a la netedat i puresa dels nostres actes.” Així doncs, mentre el sacerdot es renta les mans, recita en secret un verset del Salm 50, salm penitencial per excel·lència: “Renteu-me ben bé de les culpes, purifiqueu-me dels pecats.”

Cal dir que en algunes celebracions litúrgiques hi ha alguns lavatoris de mans que sí que tenen un clar sentit funcional, com ara la purificació de les mans després de les uncions sacramentals, del lavatori de peus de la missa in cœna Domini del Dijous Sant; però el fet de rentar-se les mans després de la presentació dels dons de la missa i començar la pregària eucarística elevant les mans donant gràcies al Pare, imposant-les sobre el pa i el vi per tal d’invocar l’Esperit Sant i prenent a les seves mans el Cos i la Sang del Senyor és un gest de molta expressivitat que, abans que ell —el sacerdot— sigui en el centre de l’altar i icona del Crist-Cap, cal que expressi externament també la seva condició humil i pecadora.

Per tant, aquest gest del rentament de les mans no és un mer gest funcional, sinó simbòlic, amb un clar sentit penitencial —com l’acte penitencial de l’inici de la missa, com quan diem en les paraules sobre el calze amb el vi en remissió dels pecats, com quan diem en el Pare nostre i perdoneu les nostres culpes— que demana la conversió del nostre cor cap a Déu. Aquesta duplicitat entre el gest funcional i penitencial el veiem, per exemple, en la litúrgia del Dimecres de Cendra: el sacerdot es renta les mans després d’imposar la cendra (ritu funcional) però no exclou que després es torni a rentar les mans, com de costum, per manifestar aquest ritu penitencial. Animem-nos a viure de la veritat dels signes litúrgics i que des d’allò visible ens endinsem cap a l’Invisible.