Tots busquem paisatges per al descans, la sortida de la prosa diària i la recerca de llocs que ofereixin horitzons nous. Andalusia té el sol que es desploma tòrridament a les altes temperatures; mars i platges banyant multituds; gastronomia per a tota mena de paladars; i, a l’abast dels “cercadors de pau i silencis”, monestirs i convents on reanimar l’esperit.

Vivim temps difícils, o potser canvis, en els quals necessitem les millors virtuts per aconseguir noves fites, per construir en comptes de destruir, per valorar allò veritablement important en recerques i trobades que elevin tots els nivells d’un “món assedegat i anhelant”.

Andalusia va celebrant les seves fires i festes de la mà de tradicions ancestrals i entorn de vells santuaris, on les imatges religioses ens transmeten el passat en forma de religiositat popular, oberta a aquest altre món de l’esperança i la fe. El papa Francesc parlava de les “tempestes, de les ones, dels perills del mar de la vida”, donant-nos aquest bonic consell: “El problema és que perdem de vista el més important i ens quedem ‘mirant les ones’, en comptes de ‘mirar Jesús’, o que la por ens tenalli fins a tal punt que surti de nosaltres un crit demanant ‘salvació’.”

Andalusia ofereix racons preciosos on passar unes jornades assaborint “pau, silenci, reflexió, quietud interior, llums noves”. En una hora aclaparadora de contrastos i argumentaris, sempre serà bo “obrir l’oïda del cor” per escoltar aquelles paraules de vida eterna que calmen tempestes i aborden perills per evitar drames i tragèdies. Seria magnífic trobar aquell lloc apropiat per “renovar-nos” com a caminants i pelegrins que cerquen la veritable felicitat.