Em dic Francesc Ubach, missioner salesià a l’Àfrica des del 1983. Quan tenia 18 anys vaig deixar el meu poble a la província de Lleida per venir a Barcelona amb la intenció de jugar a futbol, però vaig trobar un salesià que em va fer descobrir la vocació de sacerdot. Ara agraeixo al Senyor no haver triomfat en el futbol, perquè no hauria estat tan feliç.

En els 41 anys que he passat a l’Àfrica hem viscut moments molt bons amb la gent que sempre ens ha estimat molt, però també moments difícils, sobretot en temps de guerra. M’han posat tres vegades les armes al pit, però sempre he tingut molta confiança en Aquell que ens envia: “No pot caure un cabell del vostre cap sense que ell ho permeti.”

El moment més dramàtic va ser quan als meus companys de la comunitat de Korhogo (jo estava absent) els van tancar en un contenidor metàl·lic en ple dia. Se’n van sortir perquè els cristians de la ciutat es van manifestar massivament reclamant-ne l’alliberació.

S’ha de dir que un temps abans totes les esglésies no catòliques i les sectes havien fugit de la zona ocupada (no tenien possibilitat de guanyar diners). Només vam quedar les 5 parròquies catòliques, no vam voler sortir amb els militars francesos que ens van venir a recollir i ens van donar unes hores per partir. Un feligrès un dia em va dir: “Ara entenc les paraules de Jesús quan diu que el Bon Pastor no abandona les ovelles quan veu venir el llop.”

Però avui us voldria parlar d’una alegria molt gran que em van donar els nois d’un taller, que jo havia començat els primers anys a Duékoué.

Jo veia que durant les vacances la joventut perdia molt de temps. Vaig reunir uns quants nois per fer creus amb la closca de coco amb serres metàl·liques i llimes. Treballàvem sota els arbres i cada dia teníem més interessats per aquesta feina. Més tard ens vam instal·lar en un magatzem abandonat. Al mateix temps vam augmentar el nostre repertori: clauers, arracades, collars, braçalets i moltes coses més. Tot això es venia i permetia als joves de guanyar el necessari per al curs escolar: podien comprar llibres, llibretes, pagar les inscripcions, etc.

Més tard, va començar la guerra a Costa d’Ivori i jo vaig ser destinat a Korhogo (C.I.) i després a d’altres països. 17 anys més tard vaig tornar a Duékoué (ara fa tres anys) i vaig trobar el taller amb pèssimes condicions. Durant aquests temps els que havien treballat al taller eren adults d’entre 28 i 48 anys. Havien fet un grup de Whatsapp: «Les croitiers du Père Cisco». De seguida vaig posar les fotos del taller amb el sostre fet malbé.

La reacció va ser immediata. Entre tots van reunir el necessari per reconstruir el taller: la teulada, el sostre, 20 taules, 20 cadires, la pintura i les màquines necessàries. Van reunir 2.000.000 de FCFA, equivalents a 3.000€. Amb això van reconstruir la teulada, el sostre, 20 taules 20 cadires, trepants, moles, una serra de cinta i altres utensilis necessaris.

Però ells van decidir crear una associació amb el nom de AACPC (Amicale des Anciens Croitiers du Père Cisco) per això van reunir 2.000.000 més de FCFA. 3.000 € per comprar un terreny de 60 per 40 metres. Total, més de 6.000 €. Una quantitat molt difícil de reunir, fins i tot a Europa. Aquests joves, ara adults, alguns són metges, enginyers, professors, sacerdots, comercials, etc.

“Per a mi portar confiança, alegria, optimisme, que els joves creguin en les seves possibilitats és una tasca molt maca i deixa una gran satisfacció sobretot quan es veu l’agraïment”

Per què heu volgut reconstruir el taller i voleu fer-ne un de nou? Em van dir: “Cisco, un dia tu no hi seràs i ens agradaria que la sort que vam tenir nosaltres la puguin tenir els nois i noies en el dia d’avui. Aquest taller ens ha permès d’acabar els estudis, tenir una bona feina i volem que el el futur pugui continuar ajudant els joves de Duékoué. Que sigui un taller artístic amb noves especialitats que nosaltres no vam tenir: com treball en fusta (estris de cuina, bolígrafs, etc.) en bambú etc.”

Per acabar voldria donar uns exemples per mostrar la utilitat del taller:

a) Un dels que treballava al taller em va informar d’un noi que estava greu a l’hospital. El vam visitar i vam saber pel doctor que estava intoxicat amb medicines. Les havia pres per posar fi a la seva vida. Després ell ens va explicar que el pare no li va donar el necessari per inscriure’s a l’examen final. El vam animar i li vam dir de venir a treballar al taller. A partir d’aquell dia va ser independent d’un pare que s’ho gastava tot en la beguda. Més tard, aquest noi em va escriure una carta en la qual em deia: “Cisco, je te remercie parce que tu m’as redonné l’espoir de vivre.”

b) El segon cas és el de Noël, un noi de Porto-Novo amb els nois del carrer. Ens va robar el que va voler, però al taller treballava molt bé. M’ha demanat de venir a Duékoué i em demana una segona oportunitat. Per a mi és molt maco donar segones oportunitats als joves amb bona voluntat. Jo li he dit que estava segur que aprofitaria la segona oportunitat.

c) El tercer cas és el de Salif. A Abidjan es burlaven d’ell perquè venia unes arracades que ell havia fet. “Tu ets incapaç de fer un cosa tan bonica.” Ell s’enfadava, jo li vaig dir “has d’estar content que la gent no s’ho cregui que ho has fet tu. Això vol dir que treballes molt bé”.

Per a mi portar confiança, alegria, optimisme, que els joves creguin en les seves possibilitats és una tasca molt maca i deixa una gran satisfacció sobretot quan es veu l’agraïment.