Bernard de Chartres (segle XII) acostumava a comparar els seus estudiants amb nans enfilats a espatlles de gegants. Veiem més lluny i millor, no per nosaltres mateixos, sinó perquè ens sostenen i enlairen aquelles persones sàvies que ens han precedit. Aquesta expressió ha conservat la vigència al llarg dels segles.
L’abril passat, en el marc del 50è aniversari del Centre Associat de la UNED a Tortosa, la Fundació Fe i Cultura va col·laborar en la celebració de dues jornades dedicades al doctor Joan Baptista Manyà, prevere, teòleg i professor (Gandesa 1884 – Tortosa 1976), acompanyats pel nostre bisbe Sergi Gordo. La primera sessió consistí en una conferència a càrrec del doctor Josep Joan Moreso, que glossà la figura de mossèn Manyà des del vessant del pensament, destacant el testimoni de la seva vida de sacerdoci, l’amor a la seva terra i a la llengua catalana i els valors de la senzillesa i humanitat.
La segona jornada tingué un caire diferent, més personal, amb els records que en guarden alguns dels seus alumnes. Mn. Manyà fou un gran professor. Contràriament al que es podria pensar, no exercí la docència al Seminari de Tortosa, sinó a l’institut de la ciutat impartint la matèria de Religió entre 1940 i 1960. Durant aquest temps deixà una empremta inesborrable en l’alumnat. La taula rodona a la qual vam tenir el goig d’assistir va comptar amb el testimoni d’Àngels Roselló, Maria Joana Querol, Vicent Beguer i Lluís Pegueroles. Com bé poden imaginar tots quatre són actualment persones grans. Amb quina nitidesa tenien present el seu professor! En destacaven la seva metodologia. “Ens feia pensar. Debatíem els temes. No utilitzava llibres de text. Vam aprendre a agafar apunts. Quan anàrem a l’examen d’estat, els professors ens demanaven qui ens havia preparat.” El públic assistent, entre el qual també hi havia antics alumnes del mestre, vam poder compartir aquells records. Escoltar el testimoni d’aquestes persones em va fer pensar en la nostra societat, en els joves i tal vegada no tan joves, que hauríem d’aprendre de la lucidesa, clarividència, esperit crític i ment oberta dels nostres majors. Ningú no es forja a si mateix tot sol o del no-res. Aprenem del llegat dels qui ens precediren. Hem de cercar moments en els quals puguem gaudir de tantes aportacions que ens poden transmetre. Els centres educatius, per posar un exemple, tenen una gran riquesa en el bagatge d’aquells docents jubilats que podrien esdevenir mentors del professorat jove i oferir activitats extra curriculars a l’alumnat. Penso que seria positiu que infants i adolescents reconeguessin aquells antics mestres —que fins i tot ho foren dels seus pares i mares— com un valor afegit a l’escola. No voldríem caure en el parany de sobrevalorar la joventut, que òbviament estan al dia de diferents aspectes que els grans ja no dominem o controlem. Com tampoc seria just un cert arraconament de l’experiència vital i la saviesa d’aquells gegants que ens han enlairat sobre les seves espatlles i han forjat amb el seu esforç i bon fer la nostra societat i les nostres vides.
