Tot sovint va rebrotant el tema de l’homilia, centrant el debat en la seva durada. Fins i tot s’arriba a parlar de minuts concrets, com si totes les assemblees que escolten estiguessin en la mateixa situació cultural, intel·lectual, formativa, espiritual… Com si tots els textos bíblics fossin igualment clars o difícils d’interpretar. Com si totes les celebracions, més enllà del seu contingut o categoria litúrgica, fossin iguals.
Sacrosanctum concilium afirma que les fonts principals de l’homilia seran la Sagrada Escriptura i la litúrgia, ja que la predicació “és una proclamació de les meravelles obrades per Déu en la història de la salvació o misteri de Crist, sempre present i obrant en nosaltres particularment en la celebració de la litúrgia” (SC 35,2). I, encara, el mateix document conciliar afirma sense embuts que l’homilia forma part de la mateixa litúrgia (cf. SC 52), o sigui, que no es tracta d’un parèntesi sinó d’una acció litúrgica pròpiament dita. Això vol dir, també, que ha de tenir la proporció adequada en el marc de tota la celebració. No podem convertir l’acció litúrgica ni en una mena d’“homilia amb guarnició” ni, per contra, la predicació en un apèndix irrellevant que es pot extirpar.
Si això és així, com tota acció litúrgica, hem d’atendre a la forma i al contingut. Una homilia ha de comentar els textos sagrats, bíblics o litúrgics, i ho ha de fer de tal manera que les paraules de l’homileta il·luminin la comprensió del que es comenta, amb vista a la participació activa i conscient de l’assemblea en els misteris sagrats i d’una vida cristiana en coherència amb els dons divins. El contingut, doncs, és important, cosa que el ministre no podrà oferir si no coneix els textos en qüestió a partir d’un estudi seriós i continuat.
D’altra banda, i atès que estem en un moment comunicatiu, una homilia fracassarà si el predicador, a més d’exposar continguts solvents, no domina l’art de la paraula, cosa que s’aconsegueix amb una praxi constant de bona lectura a fi de fornir de paraules i conceptes adequats el discurs i, alhora, amb un exercici de comunicació oral on també els gestos estan implicats. Josep Pla deia que l’art d’escriure consisteix a saber adjectivar. També l’art de parlar, en bona part. Així aconseguim predicar en color i no en blanc i negre.
L’homilia no és un ministeri fàcil. Demana competència per part del qui parla, com hem dit, i disposició a acollir per part del qui escolta. Una predicació de deu minuts monòtona i buida és d’allò més avorrit i pesat. Una altra més llarga, amarada de continguts i expressada amb art, pot esdevenir una pura delícia.
N’estem convençuts: la qüestió no és el temps.