Article 22
Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant l’esforç nacional i la cooperació internacional, segons l’organització i els recursos de cada país, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables per a la seva dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat.
Vivim en una societat ben contradictòria, on el racisme econòmic fa que molta gent s’encaselli en l’instint d’autodefensa, de vegades fins a extrems d’una insolidaritat que va més enllà del tema personal i provoca una societat egocèntrica que s’encomana perillosament d’aquest tarannà egoista d’on en surten governs que proposen el tancament de fronteres com a solució als seu benestar exclusiu.
Això sí, que llavors no ens falti qui ens netegi el cul (perdoneu-me l’expressió) quan ens fem grans, qui ens reculli els fems o la brossa o les escombraries, ens netegi els carrers…, i així una llarga llista de serveis públics i privats que tots sabem que són imprescindibles, però que si els pot fer algú altre preferim pagar i no embrutar-nos.
Contradicció: Que vinguin a fer aquestes feines, però no els donem papers, que facin les feines que no ens agraden, però a bon preu, el més barat possible, que visquin una mica o molt apartats de casa per no interferir en el nostre dia a dia, que s’integrin, però que s’oblidin dels seus costums, religió, menjars, vestits, etc. Ah! i si es volen integrar ho tenen ben costerut, perquè sense papers no tenen accés fàcil a la nostra educació, sobretot els adults.
L’article 22 parla “d’esforç nacional i cooperació internacional” i fa bé. És evident que la solució no és un “campi qui pugui”, calen normes.
Quan una persona vinguda de fora troba feina, moltes vegades ha de ser cobrant clandestinament perquè no té papers. Conseqüentment, es crea un mercat negre de gent sense seguretat social, mal pagada i a més no poden pagar impostos. O sigui que el seu treball només afavoreix el qui el mal-contracta, però no la societat on produeix i l’haurà d’atendre en cas de necessitat. Contradicció rere contradicció.
Com passa amb altres articles d’aquesta Declaració de Drets Humans, ens cal trobar solucions perquè siguin respectats per qui els han signat, i les persones, individualment, hem de posar el nostre esforç, i quan convé el nostre vot, perquè així sigui. Ens hi va la convivència!
El moviment de persones és imparable. Sempre n’hi ha hagut però ara la comunicació i la informació arriben a tots els racons del món i veiem com els joves de casa amb estudis van a la recerca de llocs millors on desenvolupar-se, i d’altres ens truquen a la porta demanant feina. Uns i altres han de ser atesos socialment perquè, ho vulguem o no, amb la globalització, el món està canviant. Sempre ho ha fet, però ara més ràpidament que mai.
Com reclama l’article 22, administrem bé els recursos a favor de la dignitat de les persones.