Article 25
- Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment pel que fa a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.
- La maternitat i la infantesa tenen dret a una cura i una assistència especials. Tots els infants, nascuts d’un matrimoni o fora d’un matrimoni, gaudeixen d’igual protecció social.
Llegir aquest article, mentre escoltem les notícies i fullegem els diaris, fa pensar si vivim en un altre món o si la part de l’anunciat UNIVERSAL, a qui va dirigida aquesta Declaració de Drets Humans, és només per als privilegiats, i encara no sempre, perquè qualsevol canvi polític d’un país pot fer anar-se’n en orris l’aplicació dels Drets pels seus habitants.
Vist així, podríem pensar que hem entrat en un llarg període de regressió i això no fora bo, perquè la frustració pren força a l’esperança i sense esperança es va de dret a la derrota.
Sense la Declaració Universal de Drets Humans, ni tan sols els països que tenen un nivell de vida més estable i un cert confort obtindrien el benestar de què estan gaudint, si no fos perquè en crear lleis particulars, els diferents Parlaments han de tenir en compte els Drets Humans que van signar i que comporten deures per fer efectius aquests Drets. Caldria molt més, però són passes que cal seguir fent.
En aquest article 25 es parla, fins i tot detalladament, de serveis i protecció social. Em ve a la memòria una frase de l’actual bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull que deia: “Cal estar molt atents a les noves pobreses i optar per la pràctica dels drets humans, pensant que a cada dret hi correspon un deure” (Fe arrelada, pag. 206). Aquest “cal estar molt atent” és una manera entre elegant i contundent de dir i fer evident que si anem fent declaracions i no actuem en conseqüència, ens quedem en un món de bones intencions, però el patiment personal de milions de persones queda sense atenció i estem parlant de salut, alimentació, vestir, assistència mèdica, atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa, i l’esgarrifós espectacle de milions d’infants desnodrits i/o abandonats per causes de guerres, o el que en podríem dir pandèmies de fam, que ens mostren els noticiaris. Signar uns documents, si no s’actua, els converteix en paper mullat.
És preocupant observar que els grans organismes internacionals fixin les seves prioritats en les defenses armades més que no pas en les defenses socials, quan aquestes, les socials, són més garantia de pau i benestar que no pas els canons i els míssils destructius. Contradictori!
Diu Ramin Jahanbegloo: “La Declaració de 1948 no és ni un text utòpic ni un manual de partidisme polític. És un document de filosofia moral i política que es fonamenta en una concepció no violenta de la convivència” (Qüestions de Vida Cristiana 277, pag. 75).
Han passat 75 anys de la Declaració de Drets Humans. Cal recordar i exigir que aquest “document de filosofia moral i política”, sigui una realitat de fets, perquè qui no en pot gaudir pugui continuar creient-se persona amb drets i no un objecte abandonat, que no té més culpa que la d’haver nascut en un lloc “equivocat”.
Parlem de Drets UNIVERSALS, els deures també ho són.
