Article 28

Tota persona te dret a un ordre social i internacional en què els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració puguin ser plenament efectius.

Article 29

1. Tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat.
2. En l’exercici dels drets i les llibertats, tothom estarà sotmès a les limitacions establertes per la llei i únicament amb la finalitat d’assegurar el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres i de complir les justes exigències de la moral, de l’ordre públic i del benestar general en una societat democràtica.
3. Aquests drets i llibertats mai no podran ser exercits en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides.

En parlar d’ordre social i internacional deixa clar que fins i tot els estats, dits sobirans, no poden dictar lleis “en oposició als objectius i principis de les Nacions Unides”, perquè si així fos es podrien conculcar els drets universals de la persona obligant-la a l’obediència de lleis universalment arbitràries.

Curiosament dins dels mateixos estats signants de la Declaració sovinteja el fet d’haver d’emparar en els seus territoris persones d’altres països, també signants de la Declaració, per desavinences polítiques o socials amb el seu Estat. Aquests fets ens demostren la feblesa de l’aplicació dels Drets Humans dins els estats, que força a l’exili moltes persones, i posa al mateix sac persones amb delictes de sang o d’altres que atemptin la moral, amb els que tenen a veure amb la llibertat de pensament, pel sol fet de discrepar del la govern del moment. Tant és així que en haver-hi un canvi en l’ideari o de lideratge solen tornar al seu Estat i fins i tot hi ha exemples que han tornat com a dirigents del país en qüestió.

Quan les Nacions Unides van publicar aquestes Declaracions signades pels seus membres, tenien molt present el malson de la Segona Guerra Mundial on en nom d’unes lleis sense justícia, fetes a l’ombra d’una dictadura que va sortir d’unes eleccions democràtiques, no ho oblidem!, es van massacrar milions de persones només per causa de la seva ètnia o religió. Va ser davant d’aquesta vergonya infame que es va reaccionar i, per deixar constància del que es volia evitar, va ser publicada aquesta Declaració, i per recolzar-la es van crear els Tribunals Internacionals.

Preguntem-nos si s’està respectant arreu l’esperit, i ni tan sols la lletra del que es va acordar. També preguntem-nos si, com passa en totes les lleis i normes que ens donem per governar-nos, caldria una actualització, potser més exigent, per tal d’evitar abusos i poc respecte per la vida ciutadana com estem veient en les guerres on les persones no veuen respectats ni tan sols l’essencial dret a la vida.

Si els drets exigeixen deures, cal complir-los per evitar que més tard o més d’hora s’hagin de perseguir els culpables i portar-los davant els tribunals. El deure és evitar el mal.