Article 30

Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien.

Amb aquest darrer article de la Declaració ja s’adverteix del que pot passar, com és la manca de respecte dels mateixos estats que s’hi van comprometre amb la seva signatura.

Llegia recentment que la Comissió Europea estima que hi ha hagut un increment de 200 mil milions d’euros en la despesa militar del conjunt dels estats membres per als propers anys i que, per si això fos poc, la meitat corresponen a Alemanya, o sigui que el país que més va patir, i en part provocar, el desastre de la Segona Guerra Mundial, junt amb els que es van unir per evitar el creixement del feixisme, s’estan armant fins les dents pel temor d’altres que també volen imposar el seu criteri i la seva forma de vida a garrotades, avui mortíferes com mai. Tot plegat un insult o burla a la Declaració que estem comentant.

Llegia també en un article de Qüestions de Vida Cristiana (277, pag. 235): “La història d’Europa ha estat la història de la independència progressiva de quatre esferes que abans estaven unides: filosofia, ètica, estètica i religió.”

Certament quan la cultura del pensament es veu atropellada per la força brutal, o sigui sense bellesa ni bondat, sense altra creença que el posseir més per a uns a costa dels altres, quan és una fita o quan s’idolatra qui llueix la riquesa i el luxe desmesurat com a símbol de progrés, ens trobem prop de caure en el sotrac d’una civilització feble i fàcilment adoctrinable en profit dels qui tinguin accés al poder que dona ser l’ídol a qui adorar.

I malgrat tot sempre aniran sortint veus que ens ajudin a discernir què és bo i què no ho és. Cal estar atents, perquè és una evidència que la majoria de la població mundial està plena de bona gent i aquesta multitud té tot el dret a que se l’hi respectin els Drets que hem estat comentant.

Tan de bo els tribunals com ara el del cèlebre Procés de Nuremberg no calguin mai més, i l’articulació del Dret Internacional Humanitari s’apliqui sense haver-ho de reclamar amb insistència. I per què no?

Si som capaços d’estimar, i en fer-ho ens sentim millors i més feliços, res no ens ha d’impedir col·laborar en tot allò que hi ha de bo al nostre voltant i, amb el que tenim al nostre abast, recolzar o ajudar les bones iniciatives a favor d’uns drets que només cerquen millorar la vida de les persones, buscant amb el respecte les moltíssimes opcions diferents, la riquesa que aquestes opcions poden aportar a la convivència.

No crec que les armes siguin el millor camí i, malgrat que es parli de la defensa, sempre hem de posar el principal esforç en la paraula i és per això que es van crear les Nacions Unides, no per demostrar qui tenia més poder, sinó per donar-nos la mà i ajudar-nos mútuament, perquè com diu el llibre de la Saviesa “Obrant així, has ensenyat al teu poble a ser amic dels altres homes, i alhora has omplert els teus fill d’esperança” (Sv 12, 19).

La gent està assedegada de bones noves que els permetin viure en pau. Fitxem-nos com els pobles surten al carrer en parlar de Festa! És la necessitat de l’encontre, la de saber-se acompanyats, la de compartir i conviure, en definitiva d’estimar; que a això estem cridats.

Coneguem els Drets i esforcem-nos en els deures i, si cal, actualitzem-los pel bé de totes les persones del món.

Amén!