Els dilluns al matí, a dos quarts de deu, hora en què han acabat d’esmorzar molts dels acollits, ens apleguem des de fa un temps un grup de voluntaris per fer una pregària participada a la capella del Santíssim.

Tot i que la majoria dels que venen al menjador són musulmans, no falta mai un grup d’origen cristià, que preguen amb nosaltres i que ens donen veritables lliçons de fe i amor. Gent que viu al carrer o està envoltada de moltes dificultats, i que a conseqüència de la pobresa podia haver perdut la fe, s’emociona sovint en aquella estona íntima amb el Senyor. Molts no havien tornat a dirigir-se a Déu des de petits, com ens confirmen ells mateixos.

És una estona que no m’agrada perdre’m perquè rebo veritables lliçons d’amor, de bonhomia i de fe. Una fe que no ha estat alimentada des d’una formació potser gaire adequada, però que els fa aplegar-se amb nosaltres al voltant del sagrari i dirigir a Déu pregàries tan senzilles com sinceres.

Avui m’ha tocat a mi motivar-la d’alguna manera i he volgut fer l’oració al voltant d’una de les frases de sant Pau que m’han ajudat més al llarg de la vida: “Sé de qui m’he fiat” (2Tm 1,12)

He ambientat una mica l’estona de pregària participada amb aquest acte de fe i confiança tan maco de sant Pau i he afegit quelcom de la meva experiència personal al voltat d’aquesta frase que havia agafat des de jove com un leitmotiv del meu lliurament a Déu.

Després d’un silenci en què es convida a participar el que vulgui, m’ha emocionat la pregària sincera d’un dels homes –la majoria sense sostre que venen al menjador-: “Senyor, jo, malgrat que gairebé no et conec,  també em refio de Tu.”

He evocat frases evangèliques d’aquells homes pescadors i sense gaire cultura que sabien respondre així a Jesús: “Crec, Senyor, però ajuda la meva incredulitat”, “Tu ho saps tot, saps que t’estimo”,  “A qui anirem si només Tu tens paraules de Vida eterna”.

I les he fet meves en nom de tots els que m’envoltaven.

Sense litúrgia determinada, sense fórmules estudiades des de la Teologia, sense llegir cap devocionari… les senzilles paraules d’aquest grup d’homes i dones sense gaires recursos humans, m’ajuden a créixer en la fe i l’amor, ara, a les meves velleses.