En el decurs d’aquest començament de segle s’ha accentuat el retrocés de la fe cristiana. Cito unes poques xifres per il·lustrar-ho: a finals del segle XX, el 80% de la població d’Espanya s’identificava com a catòlica, avui amb prou feines és el 61%; a Catalunya el 50%. Els casaments anuals eren majoritàriament catòlics; ara són una franca minoria en un context de davallada general; cada vegada es casa menys gent. Els bateigs s’han reduït a l’ensems que es produïa una gran crisi de natalitat, que prossegueix. També ho feien les comunions, però que ara són més nombroses que els batejos, 187.000 per 159.000 (2022). La gran excepció, les confirmacions, que han augmentat de 98.000 a 103.500.
A què és deguda aquesta dinàmica? L’acadèmia i la pastoral té milers de pàgines dedicades a explicar-ho, si bé, vistos els resultats, no sé si són diagnòstics gaire operatius. En tot cas, una resposta fàcil és atribuir-ho a la secularització i a la desinstitucionalització de les creences. Però la secularització no és res més que una resultant en l’àmbit de les confessions religioses del procés general de ruptura de vincles; la cultura de la desvinculació, que afecta la nostra societat, fruit del subjectivisme hedonista desfermat.
Si creure és comprometre’s, la fe s’esmuny dintre d’uns marcs de referència que abjuren del compromís fort i transcendent, perquè la cultura imperant, a diferència de la Grècia i Roma pagana, és aliena al fet religiós i a la seva experiència. Aquí no hi ha un Déu desconegut i venerat al qual podia acudir sant Pau en la seva prèdica a Atenes.
Marcs de referència hegemònics, en el sentit que utilitza l’expressió Charles Taylor a La Era Secular, el de background; el d’un conjunt de pressuposicions bàsiques i no qüestionades, que estructuren la nostra comprensió del món i guien les nostres pràctiques socials i culturals. La fe, la creença religiosa n’han estat expulsades. Són com els teixits impermeables a l’aigua. En aquestes condicions el desvetllament de la fe, el seu avivament, requereix un esforç titànic de resultats escadussers, alhora que generen una ignorància religiosa que destrueix la pròpia cultura.
Són com la terra erma en la paràbola del sembrador. D’aquí que una tasca vital i necessària sigui: A/ Qüestionar aquells marcs. B/ La construcció de l’alternativa basada en la cultura cristiana, que és per a tothom, perquè depèn tan sols de la raó, de l’experiència i la verificació empírica, per assumir les seves bondats i la seva capacitat de donar resposta als mals del nostre temps.