Un cop ja assentades les tribus a la terra de Canaan, aquestes es van organitzant com a poble. Reflex d’aquesta organització són els jutges, figures referents de la comunitat, a les quals se’ls reconeix la seva autoritat en qüestions de lideratge i de dirimir conflictes. Dotze són els jutges recollits en el llibre que porta aquest nom, una xifra simbòlica que ens evoca les tribus d’origen del poble, reflectit en la seva provinença diversa. Els diferents relats ens parlen dels diversos conflictes que van tenir amb els pobles veïns de la zona, en molts casos amb situacions d’opressió.

El verb shafat (“jutjar”) afegeix el matís de restabliment de l’ordre en la comunitat, així el shofet (“jutge”) no tan sols és aquell que dirimeix plets i administra justícia, sinó que té l’encàrrec de preservar l’ordre i afavorir la fidelitat a Jahvè, de governar Israel i, per extensió, d’alliberar el poble de l’opressió. La justícia, doncs, es relliga amb el concepte d’alliberació: fer justícia és alliberar de la injustícia. El text bíblic, en aquest sentit, parla, en alguns punts, dels jutges com a salvadors (moshia). La seva actuació sempre està vinculada a la presència de Jahvè que escolta el clam del seu poble davant les dificultats i que hi actua a favor. L’Esperit de Déu és mencionat diversos cops en el text ressaltant-ne la connexió, expressant com través de l’actuació humana la salvació divina es duu a terme. No es pot perdre de vista que l’autèntic jutge i salvador és Jahvè mateix.

La providència i la benedicció divines marquen els esdeveniments al llarg de tota història del poble d’Israel, sent-ne un exemple la institució dels jutges un cop assentats a la terra.