Els pobles d’Andalusia han celebrat la festa de la Mare de Déu del Carme amb cultes solemnes als convents carmelitans i a nombroses parròquies. Aquesta advocació mariana gaudeix de devoció especial en estar relacionada amb el món de la mar, com a “Estrella dels mars”, en bellíssima expressió bíblica. Rafael Alberti va escriure aquest bellíssim i conegut sonet per pregar-lo en dies de tribulació en aquest mar de la vida demanant-li que ens converteixi en dofins per sobreviure a les marees braves: “¡Oh, Virgen remadora, ya clarea / la alba luz sobre el llanto de los mares! / Contra mis casi hundidos tajamares, / arremete el mastín de la marea. Mi barca, sin timón caracolea / sobre el túmulo gris de los azares. / Deje tu pie descalzo los altares / y la mar negra, verde pronto sea. Toquen mis manos el cuadrado anzuelo / -tu Escapulario-, Virgen del Carmelo, / y hazme delfín, Señora, tú que puedes… Sobre mis hombros te llevaré a nado / a las más hondas grutas del pescado, / donde nunca jamás llegan las redes.”
Juan Ramón Jiménez invoca les mans i els ulls de la Mare de Déu del Carme. Les primeres per als rems i els segons per espantar tempestes: “¡Granados en cielo azul! / ¡Calle de los marineros! ¡Qué verdes están tus árboles! ¡Qué alegre tienes el cielo!”
I José María Pemán ens ha deixat un poema on descriu una situació que podríem traslladar al nostre temps: “Yo la vi que estaba triste / la Señora en el altar. / Su rostro llenaba el lirio / de una palidez mortal!” Setmana gran entorn de les imatges de la Mare de Déu del Carme. Maria, en aquesta advocació, ens acull, ens abraça, ens protegeix amb tendresa immensa.
