El papa Francesc comença el seu Missatge en ocasió de la Jornada Mundial dels Avis i dels Majors dient que “Déu no abandona mai els seus fills. Ni quan l’edat avança i les forces flaquegen…, i no descarta elegir aquells que per a molts resulten irrellevants. No descarta cap pedra, ben al contrari, les més ‘velles’ son la base segura sobre les quals poden recolzar-se les pedres ‘noves’ per construir totes juntes l’edifici espiritual (cf. 1Pe 2,5).”

A la Bíblia, envellir és un signe de benedicció, per això implica més atenció i veneració. Per això, l’expressió del Salm 71 “en la vellesa no m’abandonis”, és una expressió forta, molt crua, que ens duu a pensar en el sofriment extrem de Jesús que clavat a la creu exclama: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” (Mt 27,46). Difícilment trobaríem persones que arribin a aquest extrem i Jesús n’assumeix la possibilitat en ell mateix per solidaritzar-se del tot amb els qui se senten descartats i abandonats.

Durant la visita pastoral, anar al domicili dels malalts i de la gent gran, a casa seva, i a les residències d’ancians, com ho he experimentat al llarg de la vida de capellà, sempre ha estat una d’aquelles experiències que més m’han arribat al cor i he pogut comprovar que Déu, a través d’ells, sempre m’ha mostrat el seu rostre. He rebut el do del seu pacient silenci i les seves assenyades paraules plenes de saviesa i confiança, plenes de l’amor que viuen i que prové d’un Déu que estima i té cura dels seus fills en la seva edat avançada. El seu testimoni dona qualitat humana i cristiana a les nostres comunitats parroquials, a les famílies, i és un estímul per fer-hi més presència cada dia.